Llumeneta

 Seguim, intencionadament, cercant els nostres camins. No sabem ben bé cap on anem, però hi ha encara una llumeneta, un espai arrodonit dins una cartolina on hem anotat els nostres noms. Ara, tan sols esperem que alguna rifa grossa faci realitat el nostre premi, dos números finals coincidents en el temps. 

Tot

Hi ha moltes més coses més enllà de tot. No tot s’acaba en el mateix darrer plaer – aquell conegut tot de tot s'acaba on comença - , la mateixa manera de digerir els dies tot esperant les nits. No tot és això, no hauria de ser-ho. La diferència de tot plegat – suposo – rau en el fet de que tot és possible ; però aquest, en concret, és un tot que al final no vol dir res. I llavors, és clar, només queden els somnis esvaint-se lentament i vaporosa, quallant-se amb totes aquelles coses les quals, a falta de res millor, segueixen essent coses força indefinides, vagues i desgraciadament properes ; lligams de vida, desllorigant-se de mica en mica com mànegues on cada dia hi apareix una petita fuga d’aigua per on s’escapa un d’aquests somnis tot mullant-me la cara.

Al final, amb tantes fuges, quedo xop d’una felicitat feta de tots aquells possibles impossibles, i per un moment, tapant amb el dit un d’aquests minúsculs forats i tornant-lo a destapar, sembla i tot real.  

 

 

Ortònim

Habitualment escriu a mà, en un bloc a tal efecte, mida A-5 i fulls color crema, amb una goma que el ferma . És un bloc on mira de fer una lletra que quedi bé, endreçada, més aviat petita – així és la seva lletra – però alhora informal i sobretot, que no es torci massa. Ho fa per no perdre la lletra. El que hi escriu sovint no importa massa. Per exemple, anota alguna frase o idea que li ha sorgit al llegir : escriu clar si penses clarament; escriu fosc si penses foscament ; escriu confús si penses confusament. La gramàtica només és un instrument. L’estil el crea un mateix. L’estranger analitza. Més o menys així ho diu Pessoa en boca de Bernardo Soares. Pessoa va fer servir molts heterònims, setanta en total. Heterònim fa referència al fet de fer servir un autor fictici que és alhora un personatge i que té una obra pròpia. A l’escriptor que el crea se li diu ortònim. Això diu la viquipèdia, però el fet és que ortònim, així escrit, no surt al diccionari. Pensant, escriu al seu bloc que ortònim podria ser un heterònim d’ell mateix, la qual cosa s’aproparia al terme aquell filosòfic de la tautologia, que és la repetició d’un mateix pensament expressat de maneres diferents. I que estaria relacionat amb l’heteronomia , és a dir, aquella idea kantiana de que estem subjectes a voluntats alienes a la nostra, lligades al nostre passat, dominades fins i tot per aquestes. Com Pessoa amb el pobre Bernardo. Per això no vol crear històries, per no haver de sotmetre ningú a la seva voluntat. Escriure té aquest perill de submissió, pot fer de l’escriptor una mena de déu despietat amb els seus personatges.De fet no es creu massa els escriptors que afirmen precisament el contrari, que son els personatges els qui els arrosseguen a ells dins les seves vides.

Habitualment escriu coses així al seu bloc. I després es mira com ha quedat i li sembla estar complint una mena de somni. Veure la seva lletra impresa per la seva mà li produeix un estrany plaer, dolorós de vegades. Confús. No escriu massa, de totes formes. No fa servir heterònims perquè no fa servir noms, ni tant sols el seu de veritat. Qui l’escriu a ell sovint somriu, pensant-se qui sap què.