Tot

Hi ha moltes més coses més enllà de tot. No tot s’acaba en el mateix darrer plaer – aquell conegut tot de tot s'acaba on comença - , la mateixa manera de digerir els dies tot esperant les nits. No tot és això, no hauria de ser-ho. La diferència de tot plegat – suposo – rau en el fet de que tot és possible ; però aquest, en concret, és un tot que al final no vol dir res. I llavors, és clar, només queden els somnis esvaint-se lentament i vaporosa, quallant-se amb totes aquelles coses les quals, a falta de res millor, segueixen essent coses força indefinides, vagues i desgraciadament properes ; lligams de vida, desllorigant-se de mica en mica com mànegues on cada dia hi apareix una petita fuga d’aigua per on s’escapa un d’aquests somnis tot mullant-me la cara.

Al final, amb tantes fuges, quedo xop d’una felicitat feta de tots aquells possibles impossibles, i per un moment, tapant amb el dit un d’aquests minúsculs forats i tornant-lo a destapar, sembla i tot real.