Em puc escolar dins el temps i fingir que tinc la meva pròpia vida. Puc mirar d'escriure frases maganànimes, fruit d'una pretesa saviesa ; sobreviure amb d'altres massa fetes per a un nosaltres difícil de conjugar amb un sol verb. La necessitat m'aclapara i així i tot, el cant d'un ocell de matinada em sedueix de tal manera que el pes aquest del que sigui que és nostre, s'allibera fent altre cop els cossos joves, plens d'esperança, plens de desig. Així era jo, penso, i així eres tu. Erem altres. I els hi ho preguntem i és clar, no responen perquè segurament no calien respostes ni tampoc masses preguntes. Llavors, vull dir.
Respiro sota un ametller florit. El fum s'esvaeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada