Fugaç

Ahir, sense voler-ho, vaig veure una estrella fugaç. Perseids en diuen els entesos ; o bé les llàgrimes de Sant Llorenç, com les coneixem per aquí. Va ser una, només. Del pati de casa no és habitual veure-les, per lo que em va agafar desprevingut, pensant en aquell moment en antics mesos d’Agost, quan sortia a viatjar. Bé, quan començava a pensar-hi, perquè de seguida la ment va ser tota plena únicament de la llarga corba que va descriure l’estel fins a fer-se fonedís. Potser és l’ estel fugaç amb més trajectòria que he vist mai, i potser va ser el més fugaç de tots.

Aquesta mena de fets encara tenen la propietat de fer-me oblidar de tot el demés, quan passen. Em vaig quedar aturat, mirant el cel. La mitja lluna creixent semblava badallar al despertar-se vora els turons, i em mirava com si no hagués passat res, i jo com el pescador esperant l’estrebada de la canya que m’assegurés alguna cosa al cove, vaig pujar al terrat, damunt el garatge i el safareig, un lloc privilegiat ara a l’estiu. L’aire hi corria fresc. Em vaig asseure en una cadira òrfena de ferro forjat que encara aguanta el meu poc pes ; és manca també, li falta un dels reposa-braços ; és incòmode i antiga, però fa la seva feina i aguanta el que faci falta. Ha aguantat molts culs d’ençà que la van fer, apart de ser dura com l’espai que em miro aixecant la vista cap amunt, esperant una segona vegada que no arriba. No sempre es té una segona oportunitat, però l’espera et dona alguna altra cosa : amb els minuts, els ulls se m’acostumen a la nit, i a dalt les estrelles van apareixent una darrera l’altra, a la part més fosca del firmament i contràriament al que es podria pensar, al costat lluminós de la lluna, la qual és dins del quadre com hi podria ser el mar a poc que la vista anés més enllà.

Teoritzem amb una pistola a les temples . Aquesta frase l’he llegit fa poc, d’un assaig d’en R.L.Stevenson on parla de la joventut i de la vellesa, de les oportunitats perdudes, de la pretesa saviesa que els anys ens donen, del que fem i deixem de fer. El podria haver escrit ahir mateix i tindria la mateixa vigència de quan ho va fer, fa gairebé cent trenta anys. L’he memoritzat i em ve al cap com si fos un analgèsic. Teoritzo sobre les estrelles fugaces : no cal posar-hi il·lusió en veure-les una segona vegada, perquè la il·lusió és sorpresa, i sempre ens agafa desprevinguts, com un somriure d’algú de qui no esperàvem res o el vol de l’esparver fent pacífics cercles en la silenciosa tarda vora Can Bofí, diumenge passat. Era un esparver o una àliga ? He dit esparver perquè desconec si n’hi ha, d’àligues, tot i que amb les ales esteses, l’ocell vist era força gros.Volia que fos una àliga, i que només volés pels meus ulls. Pura vanitat, desig de voler ser algú especial. El vaig veure quiet, sabent que desapareixeria com desapareixen els somnis, ara que també estic capficat  en una novel·la de somnis, “ La societat dels somiadors involuntaris”, ara que porto dos dies de vacances i m’assec més en cadires disposades en llocs frescs i més o menys lliures, com la que tinc a l’hort on pelo algun préssec al matí mentre veig créixer els tomàquets abans el sol faci del seu pes un plom que només una piscina pot apaivagar, on veure l’ombra dels braços remant reflectida al fons del mosaic de la mateixa, tot mirant d’emular el pas d’algun dofí vora els boscos de pi, d’olors profundes i seques, romanins i farigoles i la sort de la papallona amb forma de banyista, si la sort ho permet, papallonejant pels jardins del bon Déu, que diria l’altre. Pel mig, en Bob Dylan, que torna com ho fa la Óssa Major.

Tot i les teories, l’estrella fugaç em dona l’excusa perfecte per prendre la fresca de nit i mirar al cel, a veure si en baixa una altre abans Sant Llorenç no arribi, sense masses plans per entremig.

D’ escriure, també en volia. Fer-ho sense cap cansament als ulls, pel pur plaer de fer-ho i de no esperar-ne res a canvi. L'orgull de l'outsider, ara que soc, finalment, a casa.