Es perceb la calma d´un Diumenge abans de dinar. Els carrers són buits, tant sols el so d´unes xancles cridaneres. El sol cau amb força sobre l´ emblanquinada església de portes obertes, on els sants reposen a les seves capelles,silents, devots de la seva solitud. Les olors sobtades de rostits surten de les fileres de cases que s´estenen sobre el turó on reposa Santa Teresa di Gallura. En aquests carrers no hi ha història, ni grans edificis, ni turistes. Només l´agradable pau d´un Diumenge d´estiu.
Més enllà, la piazza, el nucli antic; i més enllà encara , davallant, el mar. A l´antica gelateria Conti , un petit establiment que fa cantonada a la part més alta de la plaça, la cambrera, apareix a l´objectiu i somriu tot pensant-se que no dispararé; però ho faig. Curiosa, vol saber si li he fet la foto. Es queixa dels seus pòmuls, que li semblen prominents. Jovial, té un punt de cert fastigueig, que resol movent-se amunt i avall, entrant i sortint, sense parar, engabiada. La piazza és grossa, amb una font que li fa de desnivell per la part de més amunt.
Molt a prop, a cinc o sis quilòmetres, una carretera porta a Capo Testa, que és la punta de terra més al nord de l´illa, de d´on es veu nítidament la muralla de pedra que és Còrsega, a tant sols dotze quilòmetres de distància. Des del far, m´endinso en un paisatge de granit en una llarga passejada entre un dens matoll que crepita sequedat. La roca s´alça en formes arrodonides i punxegudes, que em fa pensar inmediatament en les famoses xemeneies de la Pedrera. El mestral n´és l´escultor natural.Ficat dins d´una escletxa que cau vertiginosament al blau lleugerament arrissat, m´observen rostres perfilats a contrallum. Un veler travessa l´angle de visió, talment dins un altre món.
I uns corbs, traçant cercles dins el seu món de pedra. I una cabra, que em mira estranyada de la meva suor, ella que va amb un llarg abric de pells sense inmutar-se. I una aranya, a punt d´atrapar-me dins la teranyina hàbilment teixida. Miro el far a través de la teranyina, i penso en l´home que sóc jo.
Tornant a Olbia, sona a la ràdio el Bobby McFerrin.
Olbia, 02/08/2009.
Més enllà, la piazza, el nucli antic; i més enllà encara , davallant, el mar. A l´antica gelateria Conti , un petit establiment que fa cantonada a la part més alta de la plaça, la cambrera, apareix a l´objectiu i somriu tot pensant-se que no dispararé; però ho faig. Curiosa, vol saber si li he fet la foto. Es queixa dels seus pòmuls, que li semblen prominents. Jovial, té un punt de cert fastigueig, que resol movent-se amunt i avall, entrant i sortint, sense parar, engabiada. La piazza és grossa, amb una font que li fa de desnivell per la part de més amunt.
Molt a prop, a cinc o sis quilòmetres, una carretera porta a Capo Testa, que és la punta de terra més al nord de l´illa, de d´on es veu nítidament la muralla de pedra que és Còrsega, a tant sols dotze quilòmetres de distància. Des del far, m´endinso en un paisatge de granit en una llarga passejada entre un dens matoll que crepita sequedat. La roca s´alça en formes arrodonides i punxegudes, que em fa pensar inmediatament en les famoses xemeneies de la Pedrera. El mestral n´és l´escultor natural.Ficat dins d´una escletxa que cau vertiginosament al blau lleugerament arrissat, m´observen rostres perfilats a contrallum. Un veler travessa l´angle de visió, talment dins un altre món.
I uns corbs, traçant cercles dins el seu món de pedra. I una cabra, que em mira estranyada de la meva suor, ella que va amb un llarg abric de pells sense inmutar-se. I una aranya, a punt d´atrapar-me dins la teranyina hàbilment teixida. Miro el far a través de la teranyina, i penso en l´home que sóc jo.
Tornant a Olbia, sona a la ràdio el Bobby McFerrin.
Olbia, 02/08/2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada