De
seguida t´hi fixes. El terra n´és ple, fan com una catifa lila, la
majoria planxades per les soles de les sabates. A simple vista sembla
com si haguessin caigut abans d´hora, però si un aixeca la vista,
en veu l´arbre ple ; i si un s´hi fixa, veu que el lila és més
intens, més viu. El de terra s´apaga i es va trepitjant. Un pare
passa amb la seva filla : ella va comptant els passos que fa
mirant-se les sabates ; ell es deixa portar, els ulls mig tancats, el
braç mig abaixat agafant-li la maneta. Un noi passa amb uns
auriculars grossos i negres, rodons, a les orelles : els seus ulls no
es mouen, petits i clars, vagues, del seu camí de tornada. En una
paret, una pintada : “ La roja me la trae floja ”.
Durant
uns metres de carrer, la impressió és d´estar vivint un final de
festa, i el lila, menys lila, sembla el confeti d´aquesta, aquell
confeti abandonat, trepitjat i sovint brut, testimoni silenciós dels
llocs on ja no sona cap música, tan plens de records sovint fugaços
; d´aquell confeti, també, enganxat a la sola de les sabates,
difícil de treure ; o d´aquell, més afortunat, que sorgeix entre
els llençols on al matí hi ha llums esbiaixades de persianes mig
obertes, olor de cafè, el so de les mans passant fulles del diari,
el silenci a la cuina...potser hi falta el tap-tap d´alguna pluja
lleugereta, però tampoc cal tenir-ho tot. Si més no la música
també es pot posar d´alguna altre manera, malgrat s´hagi acabat la
festa.
6 comentaris:
oh! els Beirut amb un valset... que bé que sona :)
A Girona també n'hi ha d'aquests arbres i no em fixo mai en les flors fins que no les veig sobre la vorera, o almenys així m'ho sembla.
I que bé que aniria una bona plugeta ara... amb llamps i trons i... d'acord, no m'esvero gaire més, hehehe.
M'agrada aquest recopilatori de mirades i records.
Un petó!
S'han acabat les vacances...arriba la tardor que no acaba d'arribar, la pluja s'endarrereix i la xafogor augmenta. Els mosquits estan insuportables, els jardiners no pensen que els fruits dels arbres acaben caient a terra i són les nostres sabates les que aixafen formant una catifa (vaja una merderada) lila. Pobre color lila, tan vistós com és, fent-nos relliscar amb el perill de trencar-nos coll i barres. Saps quin és el problema: que hi ha massa jardiners i poques jardineres. I que segueixin pensant que les jardineres només són receptacles on plantar floretes!
Apa, a tuesday smile!
Va bé anar guardant cançons, algun dia fan un bon servei, veus ? El video està força bé, és carregat d´optimisme.
I res, que aqui avui està ben negre i no hi ha manera. Sort que més amunt ja va fent el fet.
Maca, la teva nova foto - si em permets de dir-t´ho, és clar -.
Bona pluja.
Vaja, t´has quedat tranquil.la, ja ? Coi de mosquits, i de xafogor i floretes empantanagades pel terra. Ja tens raó, ja.
Aquestes fan bonic, però, no enmerden massa. No m´aixafis la poca oesia que en queda, de tot plegat.
Apa, un somriure, és clar que si.
Veus què passa ? Fins i tot la "p" marxa.
I és clar que t'ho permet-ho, les 'floretes' sempre van bé ;-)
Publica un comentari a l'entrada