Liles

De seguida t´hi fixes. El terra n´és ple, fan com una catifa lila, la majoria planxades per les soles de les sabates. A simple vista sembla com si haguessin caigut abans d´hora, però si un aixeca la vista, en veu l´arbre ple ; i si un s´hi fixa, veu que el lila és més intens, més viu. El de terra s´apaga i es va trepitjant. Un pare passa amb la seva filla : ella va comptant els passos que fa mirant-se les sabates ; ell es deixa portar, els ulls mig tancats, el braç mig abaixat agafant-li la maneta. Un noi passa amb uns auriculars grossos i negres, rodons, a les orelles : els seus ulls no es mouen, petits i clars, vagues, del seu camí de tornada. En una paret, una pintada : “ La roja me la trae floja ”.

Durant uns metres de carrer, la impressió és d´estar vivint un final de festa, i el lila, menys lila, sembla el confeti d´aquesta, aquell confeti abandonat, trepitjat i sovint brut, testimoni silenciós dels llocs on ja no sona cap música, tan plens de records sovint fugaços ; d´aquell confeti, també, enganxat a la sola de les sabates, difícil de treure ; o d´aquell, més afortunat, que sorgeix entre els llençols on al matí hi ha llums esbiaixades de persianes mig obertes, olor de cafè, el so de les mans passant fulles del diari, el silenci a la cuina...potser hi falta el tap-tap d´alguna pluja lleugereta, però tampoc cal tenir-ho tot. Si més no la música també es pot posar d´alguna altre manera, malgrat s´hagi acabat la festa.