Darrera llum

 

Llegeixo el conte “El jardí encantat” de l’Italo Calvino. Ho faig assegut al pati del darrera, que dona a ponent. El sol, baix, va fent el seu darrer recorregut abans d’amagar-se. La llum no molesta la lectura, més aviat convida a endinsar-se dins ella. El conte és breu, ple de detalls enlluernadors com el fons de les pàgines del llibre que solquen els meus ulls . Quan els aixeco una estona, hi veig el meu jardí, breument sota l’encanteri d’aquesta darrera llum, on els verds tendres de les fulles de les moreres i les hortènsies es confonen amb els vermells dels geranis, els blancs de les margarides ; on la llum juga amb branques, fulles i flors , amb els troncs dels arbres , amb els matolls  de lavandes i romanins, filtrant l’aire mateix d’aquest primer dia càlid de l’any fins arribar al meu rostre, a les meves mans on la pell s’arruga al girar un full per acabar amb aquesta petita història de dos nens que l’escriptor deixa a la platja, jugant en una tarda sense fi.

Tanco el llibre i tanco els ulls : apareixen lluernes, blanques i roges, movent-se enfront un fons negres, com d’infinit nocturn. Quan els torno a obrir, el disc solar desapareix. Intento consolar-lo : tu no tens la culpa de res, li dic.

“ El nen pàl·lid voltava per la seva sala en penombra amb passos furtius, acariciava els angles dels quadres plens de papallones amb els dits blancs, i parava l’orella. El batec del cor d’en Giovannino i la Serenella, que primer havia afluixat, es tornava a disparar. Era la por de l’encanteri que segurament pesava sobre aquells casa i aquell jardí, sobre totes aquelles coses tan boniques i tan còmodes, com una antiga injustícia mal reparada. “

“El jardí encantat”, Italo Calvino

Del recull “ L’últim és el corb “ ( trad. de Pau Vidal ) Ed. Comanegra ( 2023 )