Avui ha estat un dia d’errors a la feina. De tant en
tant hi ha dies així on, no saps com, tot son trucades amb comandes que han
sortit malament, errors en materials, repeticions de peces que es trenquen,
palets que no es troben, queixes del transport...tot el mateix dia, com si
s’hagués arribat a algun topall ocult que provoca un petit terrabastall
moderador no sé si de dinàmiques o potser d’energies, o més aviat és que avui
és com un d’aquells dies marcats en vermell que surt al calendari del pagès,
dies on no s’ha de plantar res i on caldria haver-se quedat al llit i no
llevar-se.
El cas és que, durant l’any, sempre n’hi ha uns
quants, de dies així. Ja hi visc resignat, com es resigna un a tantes coses a
mesura que es va fent gran. Te n’adones que és inevitable. Errare humanum
est, qui no treballa no s’equivoca mai, els cansats fan la feina ,
paciència ... l’habitual en aquests casos de dir i que no serveix de massa,
perquè el que toca és arreglar-ho. Encara sort de les nespres, collides al tard
a l’hort. L’arbre n’és ple aquest any, tant, que una branca ha cedit al seu
pes. Els vaig collint de mica en mica, la majoria els regalo i alguns me’ls
menjo sota mateix de l’arbre, Aquests son els més bons. Enmig de l’hort tot
queda minimitzat, fins i tot oblidat, durant una mitja-hora curta, molt curta,
la més curta del dia. Passo la mà per les tomaqueres, que van pujant. M’agrada
l’olor de la tomaquera, és una olor de primavera tardana, com la flor de
l’hortènsia o les mores caigudes de la morera ; com els falciots volant dins un
cel entelat i fresc, gens fosc.
(...)
Tot va seguint el seu curs mentre a l’oficina tot
sembla ben bé igual un dia rere l’altre, amb totes aquelles coses que els fan
diferents, sense saber-ho. Avui, a diferència d’ahir, m’he dedicat a arreglar
coses, a preparar-ne d’altres, i he parlat força, cosa que m’esgota. No he
tingut massa temps per a res en concret però al final, no sé com, ho he deixat
tot mig controlat. Sol a l’oficina, he escoltat una mica de música mentre
endreçava papers i acabava de contestar
correus. Almenys escric alguna cosa, ni que sigui correus electrònics.
Després, aquí dins, també hi aboco alguna cosa més, un intent de generar un
flux interessant per on seguir el curs dels esdeveniments. Llegeixo una mica els
diaris de Bergouniox, i me n’adono de com d’objectiu és explicant tot el que
llegeix, la seva vida de mestre, la seva passió pels coleòpters, la pintura, la
pesca...; de quan està cansat, dels fills, la dona, germans, amics, del temps
que fa ...i a vegades, dins la coherència objectiva purament descriptiva dels
fets que conformen la seva vida, algun passatge de gran escriptor : “ em va
despertar l’obscura sensació de ser en un altre lloc, la impaciència de
recórrer mon “. Podria ser perfectament l’inici d’una gran novel·la, però
només és l’entrada al diari d’un divendres d’octubre de 1982. Aquest home
tindria ( té ! ) que dedicar-se més a escriure.
El que faig jo no és un diari, però en conservo la
il·lusió quan, cada cert temps, m’agrada explicar les rutines sense entrar
massa en detalls, mirant de treure’n algun suc profitós, que alimenti. Si fes
un diari em repetiria molt i m’acabaria avorrint. Avui, per exemple, he collit
més nespres. Miro el nesprer i segueix molt ple de fruita, com si la que li
llevo tornés misteriosament a les branques durant la nit. Com allò de la
multiplicació dels pans i els peixos, però amb nespres. Avui també m’he fixa’t
en el cirerer, que després de perdre mig cos amb la gomosi, aquest any va ple
de cireres. En dos dies moltes han canviat de color. He tapat amb xarxa totes
les que he pogut.
(...)
I avui he treballat més tranquil, més concentrat,
sense masses interrupcions. Tot i això, em falta temps. He anat al súper a fer
la compra, hi havia nespres a dos i pico el quilo. Les cireres i els préssecs
continuen cars. Vaig ràpid perquè vaig tard, arribo a quarts de nou a casa. Baixar
la compra, guardar-la, preparar una mica de sopar, gaudir una estona de la
posta de sol, avui ben bonica. Rego les hortènsies, tanco finestrons i m’assec
una estona a escriure quatre ratlles. Vaig cansat. Fa bona temperatura, es dorm
bé aquests dies, encara no he obert la finestra al vespre. La casa on visc és d’estiu,
pensada per viure-hi a l’estiu. Antiga, de sostres alts, orientada de llevant a
ponent. Sostre de quatre aigües. Summament tranquil·la, sola dins els seus
records.
Avui no he collit nespres però n’he seguit menjant. El
nesprer té uns quinze anys i el vaig plantar jo, d’un pinyol. Va ser el primer
arbre de l’hort. No el deixo créixer
massa però tot i així s’expandeix a la seva manera. Ha agafat una forma bonica,
amb tot de branques baixes, una mica a l’estil de les figueres o d’aquestes
oliveres que es posen ara als patis, de troncs gruixuts i capçada baixa i ample. Tot l’any
que li cauen fulles, llargues i seques. Torno als dies, curts i iguals perquè
tot més o menys és on ha de ser, jo inclòs. D’aquí les setmanes, els mesos i
els anys. Les estacions, repetint-se. L’imprevist sovint és una paraula
minúscula com ho és el bategar aquell de la papallona. L’imprevist és escriure
tres dies seguits per mirar de treure’n alguna cosa. S’acaba el temps, es fa
tard. De moment ni és un final ni tampoc un començament. Com se sol dir, demà
serà un altre dia.
