Llegeixes més que escrius, i tampoc ho fas tant, només quan tens estones tranquil·les després d'haver fet feina. Portes el cansament bé, tot i estar cansat sempre. Penses amb por si et trencaràs però medites en el després de tot i et dius : " havent superat fa temps l'equador ara ja saps com vindran dades", i, tot i no entendre-hi massa en lògiques cartogràfiques saps aturar-te i canviar de feina i fer el necessari amb les hores ben apamades, descobrint com de sobte se'n van tensions invisibles gràcies a un vers, a una mirada cap amunt, a un cop de xapo per acanalar pebroteres o en les mans fent la pinça damunt dues tiges de cireres, tot observant el color com de sang intravenosa , preguntant-te per la seva dolçor quan les mossegues mentre vas omplint el cubell i al teu voltant brunzeixen insectes dins les flors dels acants i et sents tu mateix com qualsevol animal cercant aliment dins aquesta petita veritat calidoscòpica que has llegit avui en una revista, una veritat - diu sobre un principi espriuà - com la humana veritat vivint esmicolada en fragments petitíssims, on cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum. Llegir per escriure, deia també una autora en un programa de llibres, no fa gaire. Així que escrius també una estona, ni que sigui per alimentar-te a la teva manera, mirant d'omplir un buit que saps mig ple de tot allò profitós de capturar en aquesta màquina de fabricar engrunes a la qual t'aferres com aquell nàufrag al tauló surant al mig de les ones. El nàufrag ...
Se t'acut un títol de novel·la : " La mecànica del plor ". Per ... de moment quedarà aquí.
Segueixen sonant cançons, algunes de les quals, no saps perquè, retornen després de mil anys de no fer-ho, tants, que no saps si potser era alguna altre cançó que potser no vas escoltar mai. Les cançons envelleixen fins que moren. Llavors ressusciten, en un altre mon. Només cal escoltar-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada