Nit

Nens pel carrer , disfressats. Juguen a recollir caramels per les cases. Jo pujo cap a la farmàcia, mentre em topo amb ells : petits esquelets, màscares blanques, dimonis i bruixetes de cares pintades de blanc i negre amb carbassetes a les mans, excitats, corrent amunt i avall pel carrer, amb els pares establint recorreguts entre les seves cases, per fer-ho segur, per no incomodar qui no vol participar d'aquests nous ritus, com ho va fer al seu dia el vell Santa Claus que ja treu el cap en alguns llums de Nadal apagats...a la farmàcia hi ha un rètol on hi diu ben clarament que no tenen caramels. A dins la farmaceutica que m'aten ja no porta les ulleres de fa uns mesos, quan semblava una hostessa de ll'1,2,3, ara son més fines ; va més enjoiada, li noto millor cara, segueix acabant dient-me l'alguna cosa més, maco ? de sempre. Encara dec fer cara de nen.  Em desitja una bona castanyada. Una noia eficaç. A fora els nens segueixen corrent amunt i avall, buscant cases. M'atabalen. Més tard trucaran a la meva. Tot de crits del truco o trato barrejats amb el so del timbre, pitjat amb fúria. He tancat les finestres, he baixat les persianes. Fan por, aquests nens, com si vinguéssin d'aquell futur estrany que avui ja és present. La parca vestida de nen. Castanyes i panellets, un parell o tres de cada. Això és el que jo tinc. Els assaboreixo, amb una mica de mistela... i codonyat... i  palosantos... i moniatos. Apa.

Més de nit, a fora, ja no hi ha nens. Finalment algun flautista se'ls ha emportat, ves a saber on. Respiro fons, l'aire no  té re de fred. El fred marxa com les velles tradicions i aquells que ja no han de tornar més,els que han fet el gran viatge i viuen al país de los sin zapatos. Al cel, mitja lluna, tan morta com sempre. 

Èxodes

 

(...) " Abans de l'arribada a Canaan, els jueus ja s'havien enfrontat als filisteus, navegants avesats que van donar nom a Palestina.Els antics jueus anomenaven el Mediterrani mar dels Filisteus"(...)

(...) En temps antics, el poble jueu va ser expulsat de les terres del faraó, que abans els havia esclavitzat.(...) Va haver  d'emigrar de l'est a l'oest amb l'esperança de tornar de nou. (...) Va ser perseguit pertot més que cap altre poble (...).Es cercava a si mateix en un mon que li era aliè. Terra Santa va ser reemplaçada per una vall de llàgrimes(...).

(...) Va venir de nou a l'antiga pàtria, que havia romàs en la memòria llunyana com la terra promesa. Allí, menterstant, s'hi havia establert una altra gent, que havia viscut durant segles a la vora dels dos mars. El palestí també era un poble que havia tastat l'amargor de l'exili i la set de retorn. En aquesta ocasió és inevitable de parlar de Israel i Palestina, que estan exposats al conflicte i que s'enfronten a la divisió. No hi ha cap regla que es pugui fer servir per determinar on acaba la pertinença al lloc on van viure els nostres avantpassats ni per establir com i quan prescriu el dret a aquesta terra. Tot això depèn de la memòria i l'esperança : la memòria que reuneix els descendents i l'esperança que aquests tenen de tornar-hi algun dia.(...) Al costat d'una diàspora gairebé eterna, se n'originava una altra que encara dura. Una desitjava tornar, l'altra se'n va haver d'anar, cadascuna amb la seva memòria i la seva esperança diferents, o més ben dit, oposades. Com conciliar, al capdevall, diferents drets sobre la mateixa terra ? Quan es dibuixa una frontera, sigui quina sigui,sempre queda algú a l'altra banda.(...) En un mateix sòl han crecut dos arbres semítics, l'un al costat de l'altre, adversaris entre ells.(...) El desert no se n'ha fet càrrec. El Mediterrani no els ha pogut ajudar " (...)

Predrag Matvejevic , Breviari Mediterrani ( 2006 ) 

( LaBreu Edicions, 2025,trad. de Pau Sanchís Ferrer )

Nota : els palestins son un poble semita, com els jueus. Per tant, son pobles germans. 

Cita a cegues

 

La sinceritat dels seus ulls feia temps que havia caducat, com l’enyor del que no tenien.

Plovia. L’octubre ja passava com una exhalació, sense temps per lamentacions. Ella ho sabia fer molt bé això d'observar i és que en aquella ciutat plovia poc tot i que, al ser diumenge, va pensar que era el millor dia per fer-ho, només pel fet de la pluja en si, va pensar altre cop a l’obrir el paraigües i posar-se a caminar per sobre aquelles llambordes antigues, d’un color grisenc i fosc. El so dels tacons compassaven el de les gotes caient damunt la lona, la seva figura planava com un vers lliure al mig d’una plaça despoblada d’aparent vida fins que les seves passes s’aturaren davant un bassal, on es desdibuixaven dues imatges, la seva i la d’ell.

S’havien apropat massa, el repicar de les gotes continuava ara sol, damunt els dos paraigües. Aquell so  era demolidor. Va ser ella qui aixecà la vista per copsar aquella veritat d’ulls blaus i freds.  La sinceritat dels seus ulls feia temps que havia caducat, com l’enyor del que no tenien. Era estrany de veure’l allí, en carn i ossos. L’aire inanimat del reflex, en canvi, semblava fer-los més propers del que semblava, quiets, enfrontats dins el bassal, dues realitats equidistants i llunyanes, sempre paral·leles. Les aigües estretes, pensà llavors ell. I la pluja, el so d’aquell repicar de gotes úniques elles, morint-se per tot arreu, configurant la seva història la qual, atzarosa, encara no finia. El rostre fosc i viu alhora d’una proporció aura de corbes llanguides on cap dels dos es coneixia.

Ell va tenir por, por d’aquell descobriment inesperat per part d’ella. El coneixia prou bé per saber-ho només amb una mirada, una de sola. Llavors d’això, només quedava l’esperança d’aquell bassal, fidel a les seves pròpies necessitats fora de culpes, com si fossin dins un teatret de cartró representant tot el que haurien volgut ser. L’amor sense glòria, el llit compartit. Van rodejar aquell bassal, per costats oposats. El repicar dels tacons d’ella va allunyar-se sense el ressò de cap paraula colpidora, sense cap excusa compartida. Ell la podria haver encalçat, si hagués volgut, però el temps passat és el que té, que mai es pot canviar.

Ell l’encalça, l’atura, i li diu que no és veritat allò dels ulls. Ja no plou, és estiu i la ciutat és una altre. Hauria de ser així.  

(Foto: Guido Kulecky)