El
nano – tot i el casc només pot ser un nano jove -, aprofitant que no passa
ningú per aquest petit tram d’avinguda, excepte jo, canvia de carril i m’avança
tot aixecant la roda de la seva moto, allargant l’exhibició fins a la rotonda
que hi ha uns metres més endavant. El veig passar pel meu costat com si em fes
homenatge, com un artista de circ trencant la monotonia d’aquestes darreres
hores del dilluns ; més aviat – penso mentre admiro la maniobra – com si veiés
una girafa a la sabana picant-me l’ullet, fent possibles realitats impossibles.
El
xicot, just quan baixa la roda, accelera i emboca el carrer que s’endinsa en el
petit barri de blocs de pisos antics ; el tub d’escapament sembla transmetre un
aire d’ànsia de llibertat, de rebel·lia, de trencar ordres establerts ni que
sigui durant una estona ; potser també de certa fatxenderia quan se sap fer
alguna cosa millor que d’altres. El cas
és que al moment de girar, unes llums blaves s’encenen i un cotxe de policia
arrenca disparat cap al de la moto. Presa fàcil, que penso, com el lleopard perseguint
a la gasela.
Al
passar jo davant el carrer veig que l’han “caçat”. Em sap greu pel nano, no ha
de ser gens fàcil aguantar tanta estona damunt una sola roda.
Afirma
Cyrano que les amants dels poetes són un petit quelcom, com un somni bufat a
l’ampolla d’un nom. Romeo, més jove, mirant sempre amunt, fa famós aquell silenci
! ¿ quina llum brilla a la finestra ? és l’Orient i Julieta el sol !. I Neruda,
recitat fins a la sacietat : para mi corazón basta tu pecho, para tu
libertad bastan mis alas... entre milions d’altres ...ahir, passejant ben d’hora
al matí per l’extraradi de la ciutat vaig pensar en una idea per a un conte ple de tòpics amorosos, de frases d’aquelles
que a vegades et trobes escrites en una paret i et fan somriure amb
condescendència, o que escoltes en una cançó de lletra més que dubtosa escoltada
centenars de vegades però que segueix resultant balsàmica...hay cuatro rosas
en tu honor dentro del vaso que te doy, son del color de tu ropa interior y
huelen a rosas como tú ... fa fred i la cançó em fa pensar en aquests
tòpics ingenus sobre l’amor, en com de necessaris son de vegades...l’espurna,
la flama, l’incendi...les ones, el mar, la tempesta ... l’absència i el
desig...com una novel·la rosa, omplir el relat amb dos personatges devots del
seu amor únic i irrepetible, ple de tota aquesta superficialitat de creient d’ulls
clucs, de tota una vida plena de magnífiques coincidències curulles de màgia per
tot arreu, lluny de totes les reflexions contemporànies les quals, estadístiques
en mà, confirmen la fi de l’amor entès com a etern, a pesar de que els amors
eterns son els més breus. Contradiccions que porten a un contrapunt dins el
relat.
Llavors
em topo amb una calavera pintada dins una pilona d’un pont, tota blanca i sense
boca. Els humans som incombustibles i encara morim d’amor, és clar. Segueixo
caminant i el pensament canvia. Totes aquestes frases fetes porten dins seu la
dolçor d’una veritat inacabada, aquella que fa portar la bena als ulls a l’angelet
repartidor de sagetes. El contrapunt seria la bena que tant sovint cau entre
els amants. la fi de la joventut, les conegudes etapes cremant-se, la
paraula que salva un moment i enterra després, la terra eixorca i el desig de
predir la catàstrofe, tal com diu la Blanca Llum, qui remata amb el
contundent allò que vam fer va ser follar-nos la pena. Nous temps
farcits dels vells temps.
I
en canvi, per a alguns és amor sempre. El relat no canvia de frases fetes d’antics
comediants. No en sabíem més, encara canta algú de gran. I per això
tot es repeteix, d’una manera o d’una altre. A vegades només l’absència ens
ajuda, idealitza el concepte. A vegades no som estranys sinó vells coneguts. Un
altre tòpic de quan la veus per primer cop i tens aquella sensació de que la
coneixes de tota la vida. A menudo me recuerdas a alguien ... El cas és
que escriuria el relat només per poder gaudir de tots els versos i versets plens de metàfores somniadores, destinades a un final feliç, gens literari, només per variar de registre i anar per fi de bracet amb tu, condemnada
felicitat.
