Safari

 El nano – tot i el casc només pot ser un nano jove -, aprofitant que no passa ningú per aquest petit tram d’avinguda, excepte jo, canvia de carril i m’avança tot aixecant la roda de la seva moto, allargant l’exhibició fins a la rotonda que hi ha uns metres més endavant. El veig passar pel meu costat com si em fes homenatge, com un artista de circ trencant la monotonia d’aquestes darreres hores del dilluns ; més aviat – penso mentre admiro la maniobra – com si veiés una girafa a la sabana picant-me l’ullet, fent possibles realitats impossibles.

El xicot, just quan baixa la roda, accelera i emboca el carrer que s’endinsa en el petit barri de blocs de pisos antics ; el tub d’escapament sembla transmetre un aire d’ànsia de llibertat, de rebel·lia, de trencar ordres establerts ni que sigui durant una estona ; potser també de certa fatxenderia quan se sap fer alguna cosa millor que  d’altres. El cas és que al moment de girar, unes llums blaves s’encenen i un cotxe de policia arrenca disparat cap al de la moto. Presa fàcil, que penso, com el lleopard perseguint a la gasela.

Al passar jo davant el carrer veig que l’han “caçat”. Em sap greu pel nano, no ha de ser gens fàcil aguantar tanta estona damunt una sola roda.