Cover

A vegades es topa un amb un rostre, un posat, un abric aixecat de solapes llargues, unes mans de dits llarguíssims i primíssims - tant, que les ungles apareixen al final diminutes, lacades d´un vermell brillant per així poder-les apreciar  -, uns ulls enmirallant-se en altres èpoques. Una musa pendent de descobrir, una pell fina i blanca, una protagonista d´un temps perdut ja fa temps, actualitzant un concepte a base de descarada joventut. Una actualització d´una idea de dona que a un li provoca sorpresa quan pensa que deu tenir mòbil de darrera generació, un perfil al facebook o simplement, que enmig dels seus llargs dits no hi hagi una cigarreta fent pujar volutes de fum en blanc i negre al sostre d´alguna vella mansió a Beverly Hills.

Els cabells recollits pulcrament sobre una nuca de porcellana; la veu, tímida i distant; la signatura il.legible, sense nom, delaten una fragilitat, com els dits anorèxics sorgint sota la màniga de l´abric. Recordo que ja l´ havia vist abans – o potser no, o potser...- però durant el breu encontre ella em mira com mirant de reconèixer el rostre rera la veu que li parlava per telèfon. Rera les veus, els rostres s´inventen, com els llocs on has d´anar abans d´anar-hi. D´una veu dolça de noia en surt una dona a l´obrir la porta. Li calculo l´edat i em sento una mica gran. Ella potser també ho fa, perquè en els seus ulls inmensos – bells, sens dubte – hi ha un dubte, fràgil com ella, de cristall fi, a punt de trencar-se amb una sola mirada. Ella no s´equivoca, malgrat pogui semblar més jove. Les dones maques,llestes, si no volen no s´equivoquen. Jo tampoc, sense l´antiga necessitat d´haver-ho de fer. Amb un breu somriure cordial ja em conformo. Ens despedim i ella es gira d´esquenes. Jo també, a temps de no veure-la desaparèixer.