Lluita

Sota la boira persistentment llunyana, gebradora d´aquest matí allunyat definitivament de la tardor, encara els colors l´assenyalen amb els seus ocres atuïts de blanc. És aquí dalt, carenejant, on el roure s´alimenta només de roca, fent-se més fort. És aqui, també, on la persistència d´aquest món en constant lluita pren consciència altre cop deslligant-se - amb una estranyesa encara sense entendre - del que, aparentment, hauria de ser el més important. I no, de fet no és tant important, veient la bellesa d´aquesta lluita tenaç perdurant en el temps. Les vel.leïtats pròpies es defineixen amb la culpabilitat pròpia del qui tornarà a caure a les mateixes trampes de sempre, amb la serenor de comprovar el pitjor d´un mateix enfront del silenci magnànim dels elements. 

Llavors torno a caminar fins arribar al llindar fàcil i tranquil d´un petit precipici: observo l´horitzó, el bosc uns metres sota meu, el fred al cos ; m´embutxaco les mans i dóno mitja volta, segur de seguir el camí de les fulles que pugnen inútilment per no caure de les seves branques, amb tota la seva perfecció plena de vida. Quedo renovat d´aquesta força que m´empeny a no esperar res més per ara i m´entretinc encara a fer alguna fotografia més, amb més colors...amb menys lluita. És com tornar a equilibrar la balança, un petit començament. Altre cop.