És
aquí on em retrobo amb el mar, ni que sigui uns instants, havent
dinat d´un bon plat de moules que feia temps que no
provava. Davant el blau d´aquesta curiosa platja és com si fos dins
un quadre : la línia de l´horitzó...abans però, o ara, o sempre,
el cel, les aigües tranquil.les, l´escuma blanca trencant la
sorra...la platja queda més enllà – d´aquí la idea del quadre
-perquè per davant dels meus ulls asseguts al sol, uns cinquanta
metres enfonsant la sorra tan sols un parell de pams sota l´aigua.
Les restes d´una tempesta ? No ho sabria dir. Em ve al cap algun
haikú de naufragis a la sorra, llegit fa força temps. I l´Otis
Redding, redescobert fa poc temps.
El
que si hi ha és una passarel.la de plàstic enfonsada en aquest tram
marítim per on els banyistes fan via cap a la sorra, un camí
rectilini a la península – o braç de sorra, o una illa si fos dins
el quadre - ; una mena de drecera cap on juguen els infants, un camí
cap a l´ànima del sol, del bon temps, de l´estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada