Un tren

Fa uns díes vaig començar a llegir una novel.la. Comença així :

" Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l´ensulsiada d´escales, trespols, envans i revoltons, l´esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s´esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d´acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l´aire lluminós del matí de primavera".

.

El primer edifici del qual tinc consciència de veure enderrocat és de fa uns quants anys, i fou el de la primera escola on vaig anar, quan era un pàrvul. Amb el temps no pensava que tornaria a veure la classe que mig recordava a la memòria; de fet, no hi pensava. Però vet aqui que l´enderroc deixà al descobert la paret de l´edifici veí que donava a l´escola, hi allí hi va romandre uns quants anys. Com si d´un plànol es tractés, s´hi podien identificar a través de les linees dels envans i el color de la pintura, la distribució de les diferents aules. En una de les cantonades, sota el perfil de l´escala perfectament definida, s´hi tobava un vell dibuix que ja havia oblidat: un tren de color negre, amb la seva màquina que encara treia fum i els seus vagons que el seguien fixats sobre el fons blanc.

.

El que abans era un edifici de dues plantes que veia atrotinant-se amb els anys i que formava part del meu passat com una tomba mig oblidada, amb l´enderroc es mostrava com un vell tresor perdut, ple de records reviscolats en una vella paret marcada.I tanmateix, no mancat de certa cruesa : cada cop que hi passava una certa sensació d´orfandat m´assaltava; inevitable al capdevall, però trista.

.

Així és com va canviant l´entorn que ens rodeja. Molts cops a fi de bé; d´altres, com els darrers anys, potser massa ràpid: tant terrabestrall, a vegades, es fa més difícil de païr. I mentrestant, torno a pensar altre cop amb el Calvino i les seves ciutats invisibles, aquelles que resten dins nostre, a la memòria. Inamovibles.

.

Per cert, el fragment és de Jesús Moncada, "Camí de Sirga" (1988). Aquest home escrivia realment molt bé.