" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


2/6/12

Cicatrius ( I )


La pedra, o més aviat el tros de pedra, és al mig del camí costerut i fresat de l´alzinar. En Goan-Zhou la veu de seguida. Hi està avesat a veure pedres. A l´alçada de la seva vida, sap reconèixer les pedres interessants de les que no ho són. Aquesta, aparentment no ho sembla. Està partida pel centre, i el tall va de dalt fins a un parell de centímetres de la seva base còncava, un tall que baixa en diagonal fins al punt del trencament, des d´on canvia el rumb formant un angle de nouranta graus cap a un dels costats. Si no fos per aquest tall no s´hi hauria fixat, es tracta d´un tall net, fruit probablement d´un bon cop rebut , un cop sec i dur, sense contemplacions, com de destral esmolada sobre un tronc per fer llenya.

S´ajup i la cull. És del color de la pissarra, sense arribar al grau de negritud d´aquesta. Ressegueix amb els dits l´aresta esberlada fins a la suavitat de còdol arrodonida de la part de sota. El contrast el fa meditar uns instants. Tanmateix, al girar-la, observa que li manca encara una part de la capa superficial per on no és trencada, una part que la vista li ocultava. La pedra no té res d´especial, no és el tipus de pedra que triaria per treballar alguna de les seves escultures, però al veure-la, en Goan-Zhou no ha pogut evitar sentir-ne llàstima, la intuició del perquè en una mà irada llençant-la per plaer, trencant una forma, una essència, un esperit lamentant-se en un llarg tall en forma d´ela. És per tot això que la guarda dins la motxilla, mecànicament, sense cap motiu aparent.

Es disposa a continuar el seu camí i fa unes passes, però de sobte, un pensament li ve al cap i retrocedeix fins on era la pedra. Es posa a mirar pels vols i de seguida identifica un tros de pedra similar al trencat. Al seu costat, un altre i una mica més enllà, un altre més. Llavors, treu la pedra partida de la motxilla i s´asseu amb les que ha trobat després : de seguida van encaixant al llarg del tall esbiaixat, convertit després de l´inesperat trencaclosques en una cicatriu dins una pedra amb forma de menhir. Les mans d´en Goan-Zhou, que observa com qui refà una història aquesta mena de joc vital, mantenen unides ara les peces. Per darrera encara manca una peça més, la tapa llisa i suau que restitueixi la suavitat de pell amarada per l´aigua dels anys al conjunt. Tement defer el petit encanteri, s´aixeca amb la pedra unida a les mans i ulla dins el camí. El tros que falta el troba a la vora del talús de la dreta del camí, mig cobert de fulles, a punt per a rodolar com la pedra de la cançó. Sense més, i després de veure la pedra rescabalada del seu ingrat destí, en Goan-Zhou guarda el seu particular trencaclosques a la motxilla i ara sí, continua el seu camí.

En Goan-Zhou és un xinès d´estatura mitjana, d´edat indefinida, com la majoria d´homes xinesos de la seva edat: sense arrugues a la cara, la pell esgrogueïda, els ulls petits sense pestanyes que fan baixar avall el somriure natural dels de la seva raça, un somriure entre franc i mofeta, irònic i cristal.lí alhora, que els anys han omplert d´una certa submissió adaptada als temps i al lloc on viu, un poblet mig perdut enmig de cingles esquerpats, un terreny que li recorda vagament les seves Muntanyes Grogues , al sud de la Xina. El record de les Muntanyes Grogues és molt precís, un paisatge d´agulles de pedra i boscos esquerp i primigeni, un paisatge llunyà i aprop alhora, que les seves mans moldegen en cada pedra que toca. En Goan-Zhou es fa dir Joan pels seus veïns i coneguts, o li han acabat dient així, normalitzant el seu nom als costums del país.Passa el seu temps a meitats : als boscos i els roquetars de la zona cercant roques i pedres ; al petit taller que té sota casa seva on treballa en petites escultures, en un món de silenci retirat trencat pel soroll de la mola afinant arestes, moldejant formes, rescatant ànimes perdudes : la d´un animal, d´una flor, d´un arbre, d´un torrent o una gerra, o inclús la d´una muntanya o la d´algun rostre indefinit però bell, amagat com s´amaga el riure dins un somriure de pedra. En Goan-Zhou és apreciat al poble, perquè al poble hi ha un profund respecte cap als cingles que l´envolten, i el petit xinès que parla poc, que fa riure els nens amb les seves “eles” sense “erres”, suavitza els talls que cicatritzen a les roques de la vida, la seva inclosa. 

( continuarà...o no )

4 comentaris:

Pilar ha dit...

Les pedres són lliçons importants en el camí de la vida. No sabia que hi havia artesans que polien les aristes.
Màgic, com sempre, el teu relat.
No tens ganes de tornar a llegir en veu alta? M'encantaria.

Estranger ha dit...

Hi ha artesans de la pedra a Xina. Ho vaig veure a un documental. Que sigui màgic o no depen de com es miren ( les pedres ).

Llegirem, i és clar que si...la teva sala és un bon lloc per fer-ho.

PS ha dit...

Podria seguir el relat, hi ha d´haver molta saviesa i tenacitat al cor d´aquestes pedres i a les mans d´aquest home.

(Tinc un oncle que recull pedres i poc a poc s´ha anat fent una barraca i els murs que l´envolten. Ho fa amb molta parsimònia, pensant molt bé com fer-les encaixar, gairebé o ben bé com un artista.)

Estranger ha dit...

Fer-se una barraca d´aquesta manera és una de les coses que m´agradaria saber fer. Amb parsimònia i saviesa.

Tenacitat. M´has donat la paraula que buscava a l´escriure el relat i que no em sortia. Veig que l´has llegit bé.

Salut per l´oncle.