Fugida

El vagó del tren espera que siguin les dues. Hi entro i cerco la part davantera, asseient-me vora la finestra en el sentit de la marxa. Una dona llegeix concentrada a l´altre costat del passadís. Deixo les petites bosses de paper sobre els genolls i faig una tria entre els llibres que he comprat aquest matí.El que em surt primer és un llibre de viatges que he trobat a l´Altair, on he començat el meu breu recorregut pel centre de la capital. En aquesta llibreria m´hi perdo una estona llarga i surto amb el primer paquet.

Enfilo Passeig de Gràcia amunt direcció Diagonal . Aqui sento la solitud compartida del viatger en una ciutat desconeguda, entre centenars de turistes que cerquen La Pedrera, la casa Batlló, un fanal modernista; les diferents llengües circulen com el vent que ara m´adono que s´ha aixecat . Xino-xano, esquivant objectius i terrasses plenes d´assedegats, arribo a Mallorca ( al carrer, no us pensessiu pas) i cerco la segona parada : La Central.

Aquí ja hi vaig més predisposat . Els peus caminen per una tarima fosca de pi, que cruix de tant en tant dins el silenci de lleugers murmuris que es respira a l´establiment, i més quan estiro les puntes dels peus per arribar a algun llibre que resta massa amunt entre prestatgeries plenes qüasi bé a tocar del sostre. Aquests cruixits sonen al llarg de la llibreria com un flux que uneixen les diferents narratives que s´hi troben: anglesa, francesa, italiana,eslava, catalana, castellana, original i traduïda. Més al fons però, hi trobo la part més escruixidora: la de la poesia. Trio i remeno, però més o menys ja sé què és el que vull, per començar : Hierro i Salvat.

Amb aquests dos surto, no sense abans rebre un somriure d´uns ulls blaus molt i molt plàcids, d´una placidesa que contrasta amb les bosses fosques que hi té a sota d´aquells, i la pell blanca com la cera que enmarquen el rostre de la caixera.Deu ser el preu que paga per treballar en un lloc tant llaminer, que penso mentre baixo altre cop pel Passeig de Gràcia, aquest cop pel passeig pròpiament dit, és a dir, pel mig, el vent de cara. Vent de llevant, encara que lleugerament del nord . És un vent agradable, per deixar-se emportar, un vent de intensitat suficient perquè les senyores que surten de la perruqueria s´hi mirin una mica abans de fer-ho, no tant per la força, sinó per la seva imprevisibilitat.

I sense masses imprevistos arribo altre cop a Plaça Catalunya, i com que disposo de temps, entro a la Catalònia. Hi busco un llibre de contes d´un autor xinès. Sempre m´han agradat els llibres de contes. Com que m´estava esperant, el trobo fàcilment. A la vora en trobo un altre. Fa temps que no llegeixo res del Zweig. Serà que m´esperava també. Els dos del darrer paquet, i així, torno a l´estació.

A la contraportada del llibre que he triat, hi llegeixo :

“ Tal vez no haya forma de viaje más ancestral que la huida, tal vez no haya huida más justificada que el viaje”.

El tren de tornada engega i miro al voltant. El vagó s´ha anat omplint sense adonar-me´n. Miro al costat i sento el perfum de la senyora de rostre vermell , braços vermells i cames vermelles dins un vestit florejat que seu al meu costat.Al davant, una noia amb aire cansat escolta música per uns auriculars de fil blanc.Al seu costat una altre dona amb cara permanent de sorpresa. Al darrera, el cap d´un home de faccions clares i nètes, parlant amb alemany pel mòvil. A l´altre costat del passadís, mare i filla – es nota en la complexió, els gestos, el parlar- llegint revistes del cor. I al costat de la que llegia, un home, atentament interessat en un volum on s´hi veu dibuixada una salamandra.

Si m´hi fixo és perquè a fora tot és negre, només el reflex del que hi ha dins. Amb el tren en marxa ja no tinc ganes de llegir i guardo el llibre a la seva bossa de paper. Aquestes bosses tenen la particularitat de que quan es manipulen, sembla que un estigui desembolicant un entrepà de pernil, i el que passa quan la meitat del passatge dormita en aquesta hora del migdia, la de la soneta d´abans de dinar, és que quan he acabat i aixeco la vista, noto que sóc el centre de les mirades. Fins i tot un que no havia vist gira el cap rera el seient. Ajunto els llavis allargant-los en un gest de vaga disculpa. Torna la calma.

Arribem al Peu del Funicular i més tard, al Baixador de Vallvidrera. Aquests dos noms sempre m´han agradat. En aquesta darrera, hi ha un sol home a l´andana, d´una cinquantena d´anys, fornit, amb samarreta “imperio” i pantalons de xandall, pentinant una mitja melena tot fent servir d´espill les grans vidrireres de l´estació. Ho fa acuradament, a distància, acompanyant la mà esquerra el moviment de la pinta que subjecte la dreta, com ho feia el John Travolta. De fet, deuen ser de la mateixa quinta.

A Les Planes el vent belluga els plàtans i en menor mesura els pins que envolten els ja decrèpits merenderos on s´esbargíen els barcelonins d´altres èpoques. Giro el cap. L´alemany dormiteja el cap enrera. Deu anar pelat al dos o al tres, i així posat, el pèl curt que sobreviu al mig de les dues entrades del front, sembla un raspall. Els ulls cansats i closos , fràgils dins el rostre colrat pel sol i les arrugues que li perfilen el rostre. A la noia del davant la truquen .”Hola, cari” que murmura ,melosa. No puc evitar endeveninar, veient els seus moviments, en com parla, la seva imatge d´aquí vint anys, un dia com avui.Es gratarà igual el braç, potser no es menjarà les ungles, però segurament apoiarà igual el cap al vidre mentre parla amb el seu “cari”.

El vidre…és d´aquests plastificats, durs, que mica en mica es van ratllant sense remei, sobretot per la part de sota. Si es posa el cap lleugerament esbiaixat i es mira amb poc angle, la vista del paisatge es transforma en un miratge d´ones ; si miro els rails que llisquen paral.lels al tren, serpentejen fixos sobre el fons en moviment de les pedres grises.

Rubí, qüasi bé tothom surt. Em quedo altre cop mig sol.

Propera estació…el so engabiat simplifica el final del viatge. Quan surto,a la vella estació remoreja el vent. Escoltant-lo, ja no tinc ganes de fugir.

Si, definitivament avui és un dia de vent.

del disc, "Sleeping on roads" (2001)