Nacho

La dona camina ràpid pel camí per on ell baixa. El Ruben s´hi ha anat acostant amb el bon ritme habitual de les seves cames mentre segueix el circuit marcat vora els barrancs de Can Vilalta. No la sent en primera instància, perquè porta els auriculars posats amb algunes variacions per piano de Gould. Però en un canvi de tema sent com crida. Sembla nerviosa.

-Nacho, Nacho...Naaaacho ! -

Es treu l´auricular. Sembla que algú s´ha perdut. Ella el sent arribar i es gira. Els ulls, inquiets, fiten més enrera, per tornar a girar ràpidament cap endavant, tot accelerant el pas. Torna a cridar :

-Cuqui, Cuqui ! -

Vaja, sembla que s´ha perdut algú més. Quan l´encalça, sol.lícit, li pregunta si, efectivament, ha perdut algú. Ella, davant la pregunta, sembla que se n´adoni de que realment no troba ni a la Cuqui, ni al Nacho, i això li provoca una petita crisi d´angoixa, que dura poc, perquè de seguida escolten una nena cridar que es fa present al sobrepassar el revolt del camí que queda enfront d´ells. La nena, mentre s´apropa, sembla tranquil.la, al.liena a les tribulacions de la seva mare.

-Cuqui, ven aqui ! - que diu la dona. Es gira cap en Ruben i l´agafa instintivament pel braç per afegir alleugerida : - Es Cuqui !. Ell li somriu mentre escolta l´inici d´el presto a l´altre orella tot recordant-li el canvi de ritme que tindria que haver fet per iniciar la pujada de l´avinguda Rocamora, un quilòmetre més enllà.

La Cuqui arriba. És pastada a la seva mare: els mateixos ulls marrons, el cabell llarg fosc lligat amb una cua llarga, la pell morena, el xandall fucsia i les bambes blanques sobre el maillot fosc.

-Mamá, ¿Que te pasa , porque estás tan nerviosa ? - En Ruben certifica el mateix to de veu afectat dels habitants del barri de la Bonanova.

-¿ Donde estabas ? ¿ Y Nacho ? - que li pregunta ella amb rapidesa mentre l´agafa pel canell amb una inesperada, tensa i brusca estibada.

-¿Aaaay, mami, pero que haces ? Me haces daño...¿Nacho ? ¿ No estaba contigo ?- Li contesta mentre als seus ulls hi comença a aparèixer la mateixa ansietat que als de la mare.

-¿Cómo ? Si se fue corriendo detrás tuyo...luego ya no os vi...oh ! - Ella es gira cap en Ruben i el torna a agafar del braç per mormolar, a punt de plorar : -Nacho ! -

No s´ha de perdre temps, que pensa. El nen pot haver caigut per qualsevol barranc, o ves a saber.

-Tranqui.les, no pot ser massa lluny. M´avançaré i miraré de trobar-lo – Que diu mirant de calmar-les. Es gira a la dona i la mira seriosament.

-Segur que està bé, però potser seria bo trucar a la policia o al 112. -

Ella reacciona, tremolosa. Aseenteix tot agraint-li el gest. La Cuqui es va posant histèrica.

-Nacho, Naaacho ! – que comença a cridar mentre mira al seu voltant.

-Bueno, la policia...quizá aún no, al fin y al cabo, Nacho...-

La dona no acaba la frase. Es gira cap a la nena i li crida, sense embuts :

-Y tú cállate, por favor. - la Cuqui comença a plorar, dient que no es culpa seva, però en Ruben, que comença a estar-ne una mica tip de totes dues, no espera que ella es torni a girar i  ja ha sortit esperitat a buscar el Nacho. Només sent un que te calles ya de una vez, Cuqui... abans de girar pel revolt i després, altre cop, el Naaacho d´ambdues, llunyà i desesperat.

Voreja el barranc, mirant avall i a l´esquerra, vora el camí, fins allí on arriba la vista. Crida el seu nom mentre avança. Finalment sent com un lament, un esgarip, provinent d´una mata fonda de bardisses .S´hi acosta amb lleugeresa, cridant altre cop el seu nom. Quan arriba, s´atansa com pot al lloc des d´on ha vist com les bardisses es mouen lleugerament. Hi ha com un forat, just enfront d´un petit terraplè morint directe al barranc. Sembla l´entrada d´una conillera. S´ajup i es passa el braç per sobre el front, aturant la suor que baixa cap als ulls. No porta les ulleres, mira endins i amb molta cura, separa dues branques plenes de punxes.

Al moment una cosa peluda li salta a sobre i té un ensurt. L´instint el fa retrocedir, en un acte reflex, mentre aparta d´una manotada aquella petita bola de pèl que mira d´escapar. Els peus li fallen, ha retrocedit massa. Mira, en una posició bastant ridícula, de mantenir l´equilibri tot movent els braços com si es disposés a volar.

Però no vola. Cau d´esquenes, el cos fa una tombarella i comença a davallar per la pendent. Mentre mira d´agafar-se a qualsevol cosa per aturar la caiguda, la vista encara té temps de veure un pequinès que se´l mira des de dalt mentre dues veus bessones criden a l´uníson, plenes de felicitat :

Naaacho !