L´homenet

“Lo que hace un hombre es como si lo hicieran todos los hombres “

J.L.Borges

L´ home s´atura davant el pas de vianants. L´avinguda és buida, sense tots els cotxes que en un dia feiner privarien l´home del silenci magnànim al qual s´ha de sotmetre ara; silenci associat a la desolació de qui es calça unes esportives sobre uns vells pantalons de tela fina i clara per anar a complir amb el compromís tardà de portar una vida sana. El matí és radiant de primavera. El cap allargassat i calb mira a banda i banda. Ningú. L´avinguda és ample, de dos sentits i doble carril, amb mitjana on hi ha lloc per parterres d´heura i romanins enmig d´una llarga filera de palmeres. Ningú més.

Tot i la solitud del moment, l´home dubta de si ha de creuar o no. Li sorgeix un neguit certament absurd, si hom observa l´escena de fora estant. Aquest neguit fa que estiri el coll per tal d´albirar una mica més lluny, per veure si sorgeix un rastre remot d´humanitat circulant cap on és ell. Pensa en la possibilitat d´ algun esbojarrat circulant a cent vint per hora acabant la festa del vespre anterior, amb el tub d´escapament cridant l´atenció com tants cops recorda haver-los sentit passar pel carrer de casa seva. O almenys, si això no fos possible, algun miserable autobús de línia buit de passatgers, donant sentit als imposts pagats durant anys de dura feina a l´empresa privada. La rutina no l´ interpel.la ni el molesta, malgrat pogués a arribar a ser molt avorrida. I l´avorriment del trànsit d´un dia feiner, les queixes interiors que es fa sobre el soroll i la gent, avui les troba a faltar.Els dies feiners només ha d´esperar, simplement, a què el semàfor es posi verd, de tal forma que de seguida els cotxes van formant una cua impacient mentre travessa amb l´altre gent; la resta de la gent que avui... no hi és.

Això li suposa un problema.Davant seu, l´homenet vermell de braços oberts el mira sense ulls, prohibint-li el pas. A ambdós costats la vista és diàfana, perfecta. L´home torna a girar el cap a cada costat. Podria travessar, així ho pensa i les cames semblen voler donar-li la raó mirant de fer aquest primer pas, sempre tan difícil de fer. Però inexplicablement reculen per tornar a avançar tímidament, en una successió de moviments oposats semblant al d´un automatisme encallat mirant d´acabar la seva feina. No pot i l´homenet de vermell el desafia, amb tot allò que significa l´obediència, o potser millor dit, la vergonya del qui abaixa el cap en l´adversitat del moment.

Un escamot de pardals passa ven a la vora, rassejant l´asfalt. L´home el segueix amb la vista mentre sent com s´allunya entre piuladisses de senyoria perduda. Abatut, desisteix. Pensa en la injustícia del moment, ara que no hi ha res a fer. En el que s´ha convertit. Ara ja no caldria. Podria fer com fa més d´un que coneix, allí al casal on s´ha aficionat a jugar a la petanca : persones garlaires, de pretesa autosuficiència, del jo i només jo i de quan era així i si sabessis com jo i etc. Persones desconegudes de les quals mai en podries saber res del cert, tan sols allò que et diuen d´elles mateixes, les històries dels quals mai creuries a poc que et fixessis una mica en com te les expliquen.

Ell podria ser així. Podria arribar-se a enganyar d´aquesta manera però no sap fer-ho. És massa intel.ligent per detectar la pròpia culpa, la culpa del qui no fa res per aturar ninguna cosa. Del qui és complidor però certament covard com tants d´altres. D´una covardia dels petits moments, com aquells en què es troba ara mateix, sense cap testimoni més que les seves cames encallades. Ho sap i per això necessita de la normalitat del soroll de la ciutat, de la seva gent, de la seva fina capa de pol.lució protectora que els amara a tots. Es mira les sabatilles sota els vells pantalons de tela fina i clara.

¿ Heu escoltat mai com se sent el canvi de llums en un semàfor, si sou molt a prop ? És el simple so d´un interruptor força més sorollós de l´habitual. Com d´alguna cosa trencant-se. I en el moment en què l´home acaba les seves reflexions, es deixa sentir. Llavors les cames es desencallen per seguir la seva passejada. És a punt d´arribar a l´altre costat quan se n´adona.

Ha travessat en vermell.