Moments

Avui el vent s´escola airejant la primavera cap a la seva maduresa. La ventolera és amable, de cap manera buida ni molesta . Va per feina i transporta bona part dels calzes de tot el que ja ha florit. També, a la roureda, es deixa sentir i pel terra, algunes fulles tendres caigudes contrasten amb l´adob de les caigudes. En recullo alguna, per immortalitzar-la dins alguna novel.la de tolstoiana envergadura.

Entre els roures res no canvia excepte el meu estat d´ànim. Aquí hi retorno per saludar la veritat del que és viu, alt i fort. A sota d´ells sóc ben poca cosa, un alien de pell blanca tot just acabada de destapar. La benignitat de la tarda empara la solitud del tot inapreciable dins del bosc. Com sempre, faig una primera aturada, per atrapar la placidesa del verd sorgint de l´aspror del troncs d´escorça esquarterada, la remor pausada del balanceig ingràvid de les branques. Després continuo i la ment es va escapant del món a l´entrar a la petita vall secreta, allí on regna l´ harmonia del bosc.

Cada caminada té els seus moments. I avui el segon ha estat més amunt, observant el camí arribant sota una petita alzina, des d´on la vista s´arreplega sobre una nuvolada curta i fosca al centre, lliurada al blau d´encara més amunt i per sota, a la concavitat fina d´una corba de bosc d´on destaca un pi llunyà. Podria ser un tros d´Àfrica, atesa l´amplitud de les mires, llunyanes on hi destaca el verd de les selves tropicals. El vent no bressola gaires pensaments, potser perquè les emocions no afloren ja com als anys de descoberta, i el paisatge de l´infinit s´ha assimilat de tal manera que es normalitza com una paraula desconeguda apresa finalment per la seva repetició pausada quan la vida es troba amb ella.

Tot i això, l´arç blanc regna en pinzellades de sabor oriental dins el bosc. El tercer moment es descobreix així en una altre revolada del bosc, en un exemplar de branques curtes i exuberants, llenyoses, plenes, oferint-se en nèctars dels déus ajaguts sobre antics mosaics grecs.

El sol il.lumina el darrer tram de camí. Pel cel transiten núvols blancs, nèts de boirines. Els turons ombregen. Baixo per la carretera amb música barroca. Vivaldi amb viola de gamba per un darrer tast de la llum del dia. El so del vent, el bosc, el cel, la llum i potser i tot la vida amb els seus diminuts moments sota aquesta carpa natural té una tessitura de barroc sorgint del renaixament d´aquesta segona estació, quan els instruments temperen les seves cordes i afinen el so del proper estiu.