Stardust

Nel mezzo abaltit,
abaltit de mitja vida.

Groc de ginestera,
vent com núvols d´una cua
de tempesta,
secall que murmura
aquesta tarda planyent l´hivern.

Estrany repòs d´ulls adormits :
parteix la jornada
d´un dia entre baldat i emprat
el conegut profit
a parts iguales.

Arriba l´agredolç,
obra i gràcia d´en Willie Nelson
tot fent córrer l´aire de l´abans
dels adéus,
d´abans d´hora.

La festa que s´acaba
i encara pels carrers,
amb només una veu
digitalitzada salvant
direccions prohibides.

No hi havia mapes
on un es podia perdre
amb la certesa intensa
de trobar casa teva?
La rosa dels vents.

A la pantalla una ombra
perfilada sota un
número de telèfon.
Un vermell tàctil
per penjar una trucada.

***

Mitja vida i el més
raonable és no tornar.
Ens en anem però
no marxem.
Així s´acaba el més difícil.

El tors i les venes
tanquen el suau fruir
de la sang tranquil.la.
No hi ha amistat
que s´ho valgui.

I si féssim com els indis ?
I si ens talléssim aquell
moment on unir les meitats
tancades amb sang ?
Un pacte de sang, seria.

I si no fos sang ?
S´atura el front en marxa
i es fixa en l´horitzó.
Foc enemic ; l´ocell,
amb l´ala partida.

És només la meitat del
meu jardí que fa olor de
roses blanques.
L´altre meitat és plena
de terra remoguda.

Mitja vida és.
O una de mig plena.