Illa de La Maddalena

M´endinso al mar, dins un passadís d´aigües clares i transparents, entre les roques. Una teranyina de nuvolada sense definir embruta el cel, així que acoto el cap endins, al fons. De seguida s´obre la profunditat d´uns deu o dotze metres, on un mantell d´algues remou les seves fulles en una dança continua, sibel.lina. Agafo aire i em capbusso uns metres avall : l´horitzó d´aquesta peixera es dibuixa de tonalitats blaves, un blau intens a l´alçada dels ulls, prop de la superfície, que davalla al fons en una tercera dimensió que s´enfosqueix paulatinament, una paleta de color perfectament definida. Peixos de cos transparent, nu, amb taques negres a les aletes em passen a la vora. Allargo la mà, i la veig vivent, movent-se al ritme sommort que imposa el medi, una mà estranya, carnosa, en un lloc estrany i aliè com fins ara no l´havia copsat. Verge. Amb llenguatge propi.

Surto. Tinc fred, i em tapo amb la tovallola, al petit tros de sorra que tanca el reducte de roques que he trobat avui. Miro el rellotge : mitja hora llarga dins l´aigua. Les aigües arrecerades entre illots de pedra blanquejada, petits caps que dibuixen la costa de la illa de La Maddalena. Ens hi hem arribat en ferry, des de Palau, el cor de la Costa Smeralda.

Llegeixo una estona , fins que sento veus de criatures a una de les puntes rocoses que tanca la petitíssima cala on m´estic. Apareix un nen i una nena. El nen blandeix una canya a la mà. Crida ben fort, amb una veu escanyolida : “ Io soi il grande corsario”, i aixeca el pal. Perdó, vull dir el sabre, mentre mira desafiant a l´entorn. Jo, com si no hi fos. Amb la nena, passen pel meu darrera i enfilen cap al promontori per on m´he arribat, on hi ha les restes d´un antiga casa de pedra, una sort de illa deserta pel nano que va fent-se la història: “Nostra nave es fondata e solo restamos tu e io. Io soi il grande corsario”. Continua el seu joc particular, el petit corsari, seguit obedient per la nena , que tanmateix, no acaba d´estar del tot d´acord amb la ruta a seguir. Desapareixen dins la seva illa, que de segur recordaran d´aqui vint anys com un tresor amagat a la memòria. Quan marxo, fotografio el promontori,un mapa visual per si tinc que venir a buscar algun petit tresor d´aqui uns quants anys. El racó, marcat amb una X ben grossa en aquest mapa particular, ja té el seu nom : el turó i la cala di il grande corsario.

Al tard, el sol acaba per travessar la cuirassa que ens ha sotjat tot el dia. La petita ciutat de La Maddalena bull a aquesta hora de la tarda, un formiguer de vacanza acabat de començar. El vent bufa fort a la tornada, i els velers llisquen més enllà de l´ illa de Santo Stéfano, que voregem entre dos llums de cel trencat, banyant la roca del seu vell fort d´una pàtina daurada.

Tornem a Olbia, i a terra ferma, com al mar, Sardenya a punt de capvespre : tot sembla nou, com si la manca de l´astre durant el dia renovés l´esperit de la terra, que brilla amb inusitada bellesa. Els llargs eucaliptus muden la pell dels seus troncs en un ball on el vent mou les fulles amb lentitud de salze. Com diu Vittorini, sembla que de les seves copes hi brolli l´aigua. I Arazhena en la llunyania, rodejada de bosc i tancant a ponent, les muntanyes de la Gallura, de fesonomia d´agulla. I una casa blanca, solitària entre el verd , mentre la carretera llisca sinuosa com una petita obsessió, com si no calgués sino el rumb del bategar dels sentits.

Olbia, 03/08/09