" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


29/8/09

Pedra Longa


M´afaito amb la finestra oberta, escoltant el primer grill del dia. Un gall canta a deshora, en una clara declaració de guerra a les rutines dels despertadors. Està bé, m´he llevat i el gall enceta el meu dia.

Després de la pallissa d´ahir, avui vaig sol. Els amics han decidit tornar a la Moresca, i em deixen a Santa Maria Navarrese. Em compro un parell de paninis que em fa en un supermercat una noia molt amable : un de prosciutto i un altre de llangonissa, a més d´una ampolla d´aigua. Em dirigeixo a la Pedra Longa, un trekking suau d´un parell d´hores de durada, que careneja la costa a mitja alçada, un perfecte mirador al mar, de cales que apareixen i desapareixen, buides, rocalloses, formant petites badies on de tant en tant es divisa un veler ancorat, o una barca solitària enmig d´aigues clares com aiguamarines pintades per l´atzar en tonalitats que van del verd al blau més intens. Tot això enmig d´un camí voltat a dalt i a baix, ara per zones de teixos i alzines, ara per la vegetació espessa i atapeïda del matoll nèt i polit. Transcric el que diu el mapa d´itineraris de la zona sobre la diversitat de matoll : leccio, lentisclio, tasco, timo, salvia, lavanda. Vist en conjunt sembla un paisatge primaveral més que de plena canícula, sinó fos per un tipus concret d´arbust que trenca el verd encoratjador amb la seva marronosa sequedat. Pel camí trobo un home amb una canya de pescar, un home que em mira amb els ulls rodons ben oberts i cansats.Passa: Bon giorno, bon giorno. I dues excursionistes que per la seva pell semblen angleses: Bon giorno signorinas, hello. I unes quantes cabres, que em miren encuriosides mentre van podant amb les seves boques remugoses les branques baixes d´alguna olivera : Bon giorno, beeeee.

Arribo a Pedra Longa, un tros de roca que s´alça a cent-vint-i-vuit metres d´alçada sobre el mar ( i mai millor dit ). No hi ha gaire gent. Busco una bona pedra : té una part ombrejada per una altre més grossa que té a sobre. I una entrada suau a les aigües, que em diu que m´hi banyi. Així ho faig, llargament. Dino i després, torno al petit restaurant que domina la badia de l´altre costat de la roca, més al nord. Prenc un cafè i disfruto del temps i la poca gent. Tant sols una colla local que dina fent el xivarri clàssic de la cantarella italiana quan tots parlen a la vegada.

Més tard baixo la llarga escalinata de pedra que porta als blaus de la badia. Un xicot baixa rera meu, i s´asseu uns graons més enllà. A la part del darrera de la samarreta hi porta escrites les paraules Feel the paradise. Defineix si més no la tarda que es va escolant sense presses.

De tornada, m´aturo a una petita cala que ja he ullat a l´anada. Hi mena un caminet assenyalat amb un rètol de fusta on hi diu Su-Runcu Nieddu. I quan hi arribo, em trobo una piscineta natural entre les roques. M´hi llenço de cap, nedo, em submergeixo, gaudeixo de la solitud del paratge, de laberints d´aigua entre les roques negres. Com que tinc temps, mentre el sol encara toca, llegeixo el llibret que porto sobre l´illa, que avui diu : “Realmente creo que no tendrá fin, que avanzaremos infinitamente con la misma lentitud, con esa serena verdad de vida, para tocar todos los puertos e islas del mundo”. Tinc aquesta clara sensació de vida aquests dies , la serenor que em porta a punts diferents d´una illa on tinc la impressió que els camins són encara molt oberts.

Després, de cara al capvespre, torno a pujar amunt. Veig un petit escurçó negre amagant-se sota una roca. M´aturo a veure si torna a sortir. Mentrestant, el mar es fa escoltar a la meva esquena. M´estic acostumant al seu so, massa que ho sé. I em giro, despedint-me.

Lorentzai, 07/08/09



6 comentaris:

neus ha dit...

Diuen que a les illes el ritme de tot plegat és diferent, més cadenciós, més reposat...

m'ha encantat aquesta excursió...

bonna nuotte corsario ;)

PS ha dit...

Aquest recorregut em recorda molt els dels camins de ronda que tenim per aquí,fins i tot les olors, els llentiscles , el timó...tot plegat
(cabres potser no) i el quasi faralló de la Pedra Longa també té algun parent per l´Empordà.
Es preciós tot plegat, el paisatge , la calma i la manera com ho descrius.
I tens raó, quan t´acostumes al mar es fa difícil despendre-se´n.

Estranger ha dit...

Si que ho és, Elur, o almenys així ho recordo. Bon dia, signorina:)

Estranger ha dit...

Recordo fa uns anys haver fet una excursioneta del far de Sant Sebastià a una cal que em penso es deia Pedregosa, o alguna cosa així.Per la Costa Brava sé que hi ha molts camins de ronda.Són llocs que em reservo per més endavant, potser perquè són més aprop i un sempre pensa que tindrà temps per fer-ho.

Per cert, com va la panxolina? Millor? Espero que si.

Estranger ha dit...

Cala Pedrosa, ara me n´he enrecordat.

PS ha dit...

Del camí de ronda del Far de Sant Sebastià només n´he fet un tros, però no vaig arribar a cala Pedrosa, em devia quedar encantada en algun racó, és dels llocs més meravellosos d´aquesta costa.Ja fa temps, també.
La panxolina millor, es va posant a lloc. Gràcies.