Al matí la carretera ens porta fins a Padru, dins una petita vall a la qual hi dóna accés una carretera secundària que discorre uns quants quilòmetres abans per una zona de turons cremats de fa poc. L´esquelet d´una alzina surera o un roure cremats, amb totes les seves branques despullades però intactes, és tètric, desolador. Arran de carretra encara conserven les fulles, resseques i grogues. Al voltant de les cases desperdigades hi resta algun testimoni encara verd, com un oasi al mig del desert. Passem pel costat de dos hivernacles ennegrits, i un cementiri tancat per quatre parets on el sutge marca el pas d´un infern passatger del qual semblen haver sobreviscut quatre xiprers que s´alcen muts entre les tombes. El contrast amb la verdor de Padru és d´una dualitat evident, tenebrosa : tant evident com la diferència entre la vida i la mort, palpable a un costat i a l´altre del turó que les separa.
Així Padru esdevé la vida altre cop, amb els camps segats, els boscos de sureres : el suro de Sardenya encara es cull, tallant l´escorça dels arbres per la seva part baixa i deixant-lo mig despullat, com aquells gossos que a l´estiu pelen al zero, deixant-los el cap i la cua peluts. El Monte Nieddu, de suaus contorns, separa Padru del món de la costa, de les platges i de la democratització del mar que avança sense remei. La mostra en sóc jo mateix. La carretera corbeja sense presses fins trascollar i seguir el seu camí cap a San Teodoro, un poble que porta la sorra i el mar dins seu. No parem, sino que prosseguim amunt cercant el Capo Coda Cavallo i l´ illa Tavolara.
Tavolara em barrina dins el cap des de que hem arribat. La guia mostra una foto “amb el perfil inconfusible de l´illa”, que es veu al llarg de la costa. El “perfil inconfusible” és una diagonal que talla la roca en una de les seves puntes. I jo he anat buscant aquest perfil des de fa dos dies. I l´únic que veia era una massa rocosa llarga i compacta, alta, que sembla formar part de la mateixa costa. I Tavolara, per enlloc.
Fins avui. Hem anat a dinar a l´únic lloc on es pot dinar : un cafè amb una vista panoràmica espectacular del paratge del Capo, amb l´ancorada natural que crea un semicercle perfecte que tanca... la Tavolara, tal i com l´he estat veient una i una altre vegada sense saber-ho. Lawrence, acaba el seu viatge aqui, mentre que Vittorini el comença : Tavolara és a la ruta dels vaixells que ancoren a Olbia, a la badia de Terranova, vinguts de Civitavecchia.
M´ho miro com si fos una gran fotografia, tot just prenent l´intens i gustós espresso en un dia assoleiat a més no poder. La fotografia té els seus punts fixos, inamovibles : la linea recta de l´horitzó al fons, que sembla dibuixada a esquadra i cartabó ; el perfil ( aquest si ) sobirà de Tavolara, en tota la seva amplitud, la corba perfecta de la badia, amb les estretes platges ; el blau del cel, nítid ; i una roca que trenca el mar més lluny, com un fòssil d´alguna bèstia marina de temps inmomeriables que ha deixat la seva aleta petrificada al moment de fer la darrera capbussada. I de més aprop, el circulant: la gent estirada en una llarga linea d´ombrel.les de colors al llarg de la spiagga; les estel.les blanques d´escuma de les llanxes i els velers ; i és clar, el mar, sempre amb vida pròpia, pensarós de si mateix, que respon amb mil sons diferents sobre les roques solitàries, on m´estic ara mateix, a l´hora que surten les barques de passeig , i poc abans de nedar una estona en aquest racó de món. Un món de dies amb noms propis i diferents cadascun d´ells. Un temps el suficientment curt per no haver de sentir enyorança, ni massa llarg per haver-hi de trobar defectes.
Olbia, 04/08/09
Així Padru esdevé la vida altre cop, amb els camps segats, els boscos de sureres : el suro de Sardenya encara es cull, tallant l´escorça dels arbres per la seva part baixa i deixant-lo mig despullat, com aquells gossos que a l´estiu pelen al zero, deixant-los el cap i la cua peluts. El Monte Nieddu, de suaus contorns, separa Padru del món de la costa, de les platges i de la democratització del mar que avança sense remei. La mostra en sóc jo mateix. La carretera corbeja sense presses fins trascollar i seguir el seu camí cap a San Teodoro, un poble que porta la sorra i el mar dins seu. No parem, sino que prosseguim amunt cercant el Capo Coda Cavallo i l´ illa Tavolara.
Tavolara em barrina dins el cap des de que hem arribat. La guia mostra una foto “amb el perfil inconfusible de l´illa”, que es veu al llarg de la costa. El “perfil inconfusible” és una diagonal que talla la roca en una de les seves puntes. I jo he anat buscant aquest perfil des de fa dos dies. I l´únic que veia era una massa rocosa llarga i compacta, alta, que sembla formar part de la mateixa costa. I Tavolara, per enlloc.
Fins avui. Hem anat a dinar a l´únic lloc on es pot dinar : un cafè amb una vista panoràmica espectacular del paratge del Capo, amb l´ancorada natural que crea un semicercle perfecte que tanca... la Tavolara, tal i com l´he estat veient una i una altre vegada sense saber-ho. Lawrence, acaba el seu viatge aqui, mentre que Vittorini el comença : Tavolara és a la ruta dels vaixells que ancoren a Olbia, a la badia de Terranova, vinguts de Civitavecchia.
M´ho miro com si fos una gran fotografia, tot just prenent l´intens i gustós espresso en un dia assoleiat a més no poder. La fotografia té els seus punts fixos, inamovibles : la linea recta de l´horitzó al fons, que sembla dibuixada a esquadra i cartabó ; el perfil ( aquest si ) sobirà de Tavolara, en tota la seva amplitud, la corba perfecta de la badia, amb les estretes platges ; el blau del cel, nítid ; i una roca que trenca el mar més lluny, com un fòssil d´alguna bèstia marina de temps inmomeriables que ha deixat la seva aleta petrificada al moment de fer la darrera capbussada. I de més aprop, el circulant: la gent estirada en una llarga linea d´ombrel.les de colors al llarg de la spiagga; les estel.les blanques d´escuma de les llanxes i els velers ; i és clar, el mar, sempre amb vida pròpia, pensarós de si mateix, que respon amb mil sons diferents sobre les roques solitàries, on m´estic ara mateix, a l´hora que surten les barques de passeig , i poc abans de nedar una estona en aquest racó de món. Un món de dies amb noms propis i diferents cadascun d´ells. Un temps el suficientment curt per no haver de sentir enyorança, ni massa llarg per haver-hi de trobar defectes.
Olbia, 04/08/09
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada