Seuria amb l´esquena tocant l´escorça, a redós de la única ombra visible. La vista es podria perdre en la llunyania de l´ asfalt estret, aquell que ens separaria i ens aproparia, que traçaria una linea suau de destí inacabat. També la podria alçar i miraria de sentir la protecció d´una quietud invisible, d´un suport silenciós inamovible, palpable i continu. Llavors me n´adonaria, i m´aixecaria.
M´aixecaria i de bell antuvi, no l´abraçaria . Potser la meva mà dreta li subjectaria la cintura amb finura i amb l´esquerra li premeria una de les seves mans, i ballariem cloent la mirada. Ella riuria, perquè movent-se, el vent li acariciaria els cabells i jo la sentiria. Obriria els ulls; veuria la seva nova bellesa : descobriria el fons del fons de la seva ànima, sempre amagada; i llavors és quan les sangs es desvetllarien. Libariem ofrenes d´aigua sota la pluja, i amb el sol rejovenit, l´ombra romandria dins l´ombra. Encabat una gota s´equilibraria a la darrera de les darreres fulles, i jo la veuria. I dins la gota ens aixecariem, ballariem, riuriem, mirariem, descobririem i romandriem. I no ploraria, si finalment davallés i la terra eixuta la fes seva.
Si m´hagués assegut sota l´ombra d´aquella vella alzina.
M´aixecaria i de bell antuvi, no l´abraçaria . Potser la meva mà dreta li subjectaria la cintura amb finura i amb l´esquerra li premeria una de les seves mans, i ballariem cloent la mirada. Ella riuria, perquè movent-se, el vent li acariciaria els cabells i jo la sentiria. Obriria els ulls; veuria la seva nova bellesa : descobriria el fons del fons de la seva ànima, sempre amagada; i llavors és quan les sangs es desvetllarien. Libariem ofrenes d´aigua sota la pluja, i amb el sol rejovenit, l´ombra romandria dins l´ombra. Encabat una gota s´equilibraria a la darrera de les darreres fulles, i jo la veuria. I dins la gota ens aixecariem, ballariem, riuriem, mirariem, descobririem i romandriem. I no ploraria, si finalment davallés i la terra eixuta la fes seva.
Si m´hagués assegut sota l´ombra d´aquella vella alzina.
The Shadows-de la banda sonora de la pel.lícula "The Deer Hunter" (1978)
6 comentaris:
Quin ball tan bonic seria...si no fos que l´alzina té els peus arrelats a la terra.
Però pensa que els condicionals són moltes vegades futurs possibles, i els somnis poden deixar d´ésser impossibles a recer de l´ombra d´una alzina.
Jugant amb els temps verbals, si s´acomplissin serien futurs perfectes ( però fixa´t que ja he tornat a fer servir el condicional altre vegada ;).
Passis bon Dissabte.
Sempre hi ha un condicional que ens fa rumiar més del que s'hauria de fer... suposo que hem d'aprendre a desempallegar-nos de les oportunitats perdudes...
un text preciós, fins i tot em sap greu llegir-lo amb la roba de bosc ;)
No te´n sàpiga, la roba de bosc seria la més adient en aquest cas. Hi ha millors oportunitats per l´esmoquin. Normalment, aquestes no les deixo escapar. I sempre acabo perdent el rebut.De fet, l´últim no sé on coi l´he posat.
Sovint em dic que si perdem algunes coses deu ser perquè no són tan importants com ens pensàvem... clar que... que m'ho digui no vol dir que hi estigui completament d'acord, no pas en el mateix moment. És més endavant quan m'adono que hi ha mil coses altament perdibles i en canvi he fet mans i mànigues per saber en tot moment com conservar-les... i encara les tinc!
I tot plegat no sé perquè t'ho dic... deu ser el queixal...
Aquest, si et fa mal, l´acabaràs perdent.A mi ja me´l van treure.No vaig patir gaire, però, el pobre tenia una arrel molt petita.
Publica un comentari a l'entrada