Avui , aquest conte que segueix, és el que fa cent nou del bloc 365 contes, una iniciativa de la Bajoqueta, que mira d´aplegar 365 contes en 365 dies. Encara li queda camí per recòrrer, per lo que animo a qui li vingui de gust el plaer de participar-hi. Per mi ho ha estat, com anar llegint aquests relats sempre que puc.
Agafa el bitllet de cinquanta amb rapidesa, deixant la petita capsa d´almoïnes escapçada i oberta. Amb mans tremoloses el traspassa a les mans del camell, que ulla el descampat ple de runes del capvespre.El bitllet és marcat, però sembla bo, així que l´afegeix al feix que guarda a la cisterna del wàter de casa. La veïna de sota, al vespre, es deixa el gas obert i a la matinada, la deflagració ensordeix el barri. De tot això, un tècnic d´assegurances en treu una prima extra, i se´n va de vacances a les illes gregues. Bescanvia el bitllet en un restaurant d´Heraklio. Serveix per pagar a un vell pescador de la zona , el qual el dóna a la dona. Complidora de mena, el fa servir per pagar la factura que tenia pendent amb el llauner, un senegalès que el fa arribar a la muller i els seus dos fills que viuen a Dakar, a l´espera de papers des de fa sis anys. Amb aquest diners compren tres sacs d´arròs d´importació, i el bitllet vola a la Xina, i és ingressat a una sucursal del Northern Rock, que el reutilitza en els seus negocis d´hipoteques als Estats Units.Un empleat del banc, viu ell, decideix invertir trinco trinco en euros, davant la davallada del dòlar, i el bitllet dorm a la petita caixa forta d´una bonica mansió de Passadena. Amb la consabuda Crisi, el directiu és acomiadat, i passat un temps, no té més remei que reemborsar la seva inversió, amb la qual cosa el bitllet acaba a Brusel.les, al Banc Central Europeu. Trichet decideix abaixar els tipus, amb lo qual hi ha un tímid intercanvi de fons bancaris, i el bitllet és traspassat a Madrid ( on sinó ?) fins que, dins un intrincat flux intermonetari que no explicaré ara, acaba a la sucursal d´un banc de províncies.
La velleta entra a l´església. Encen un ciri i diposita el bitllet marcat amb una creu a la petita capsa d´almoïnes, on hi llueix un nou candau. No té ningú, tret d´un fill que estima molt. Aquest entra poc després que hagi sortit i força el petit candau. Torna a agafar el mateix bitllet amb mans tremoloses.
El reconeix.
4 comentaris:
Tot torna, diuen... encara faré una marca al bitlletet, no pas de 50, que tinc a la cartera, aviam si també torna ;)
Bona història!
Tot avui que tararejo una cançoneta...
"El vino que pagué yo,
Con aquel euro italiano
Que había estado en un vagón
Antes de estar en mi mano,
Y antes de eso en torino,
Y antes de torino, en prato,
Donde hicieron mi zapato
Sobre el que caería el vino."
;)
"Nada se pierde, todo se transforma."
Bona cançó.
Bona nit.
L´etern retorn.
Jo tenia un oncle que sempre viatjava amb el mateix bitllet a la cartera. Si el tornava a casa després de cada viatge (era conductor d´autobusos de llarga distància)estàven contents, ell i la seva dona. Volia dir que no l´havia necessitat per res, per tant, l´havia estalviat. Eren temps de post-guerra...
Jo encara el guardo aquest bitllet.
Ja m´ho ha dit més d´un, això del retorn. Precisament a l´escriure el relat pensava en que realment res torna, i d´aqui de fer servir la ficció, perquè el bitllet tornés per ser reconegut altre cop.
Però vaja, un comentari amb història al darrera, com el que em fas arribar, no deixa de ser un altre retorn.
Agraït.
Publica un comentari a l'entrada