" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


24/10/09

Cants de tardor, primaveres latents


Em diu un conegut que per aquesta època, a la tardor, el rossinyol és quan millor canta. Encuriosit, li demano la raó, doncs de sempre recordo el seu cant, nocturn i solitari, durant la primavera ( un cant per embaladir-se i fer enmudir el silenci de les nits primaverals). L´home em mira mig sorneguer, i m´explica allò de la primavera, que la sang altera ; és a dir, que el rossinyol mascle té un cert neguit provocat pel natural desig de l´època. Es veu que això provoca un cant amb masses decibelis, més entrebancat i menys melòdic, segons el parer de les fines oïdes dels experts en la matèria. Fent servir un símil, seria com el Joey Ramone ( e.p.d.) cantant el “What a wonderful world” del Louis Armstrong ( e.p.d. també).

Dijous, després de les plujes, el dia neix clar i nèt, sense rastres de pol.lució, transparent i fresc, nèt i polit. Restes de núvols d´aurores rosades mentre pujo la persiana. I un rossinyol cantant quan obro la finestra, dins el silenci del carrer buit i l´aire fresc penetrant als pulmons d´aquest petit tenor.

La nit abans m´adormia amb un conte de Dino Buzzati, un conte trist que parla de desitjos frustrats , i del qual deixo un fragment:

“Voldria passejar amb tu, un dia de primavera, amb el cel de color gris i encara alguna vella fulla de l´any anterior arrossegada pels carrers pel vent, als barris dels afores; i que fos diumenge.En indrets així, sovint sorgeixen pensaments malenconiosos i grans;i a certes hores, deambula la poesia, unint els cors d´aquells que s´estimen. A més, neixen esperances que se saben expressar, afavorides pels inmensos horitzons de darrera les cases, dels trens que se´n van, dels núvols del nord.”

"Invitacions supèrflues", del recull "Seixanta contes", (1958)

Així deambulava la poesia a l´obrir la finestra, i neixien esperances per expressar. Esperances sense pretendre desitjos, doncs és ben cert el que es diu de que "no desitgis, i seràs l´home més ric del món". I el món, perquè no, aquella hora, era certament una meravella.

6 comentaris:

PS ha dit...

Doncs al meu canari no sé què li passa aquests darrers dies però va passat de voltes, potser sent la primavera o l´estiuet de Sant Martí abans de temps.

No hi estic massa d´acord amb la frase del desig, mentre desitgem és que seguim vius, i sense desig no hi ha esperança.

neus ha dit...

El cas és que el rossinyol, tot i les urgències, canta meravellosament tot l'any. A mi, en aquesta època, m'agrada escoltar al pitroig, potser perquè pr aquí és del que n'hi ha més. :)
El fragment que has escollit és preciós.
Sempre he pensat que s'ha d'anar amb compte amb el que desitgem, pot ser que es compleixi. A part de que són una frustració contínua.

Aquesta versió d'en Ramone, mola!

Estranger ha dit...

El desig sempre m´ha semblat molt lligat a l´ansietat.Prefereixo l´esperança, és més pausada.De totes maneres,la frase en qüestió és d´en Cervantes, que manco, no ho era.O ara que hi penso, si que n´era de manco...

Estranger ha dit...

Mola eh? És agafar l´original i girar-lo, com un mitjó.Així es fa una bona versió, mantenint l´estil propi.

Pel que fa als desitjos,a vegades venen teledirigits.Precisament, en parlava avui un article del Trapiello al magazine.Els millors són els petits,com una cerveseta, o un somriure, o un petit comentari... veus? N´he acomplert un, ara.

Pilar ha dit...

Algú que conec et diria que la tardor és la primavera de l'hivern, així que és normal que els canaris cantin.
Jo, cada dia de l'any m'afanyo a llevar-me a punta de dia. Aquesta és l'única hora en què els ocells canten en cor.
Espectacular el concert...De debò.

Estranger ha dit...

Si, a ple pulmó. Tot un concert. I el del rossinyol algunes nits de primavera,o algun matí d´Octubre, tota una ària.