Aprop
de les restes del que era l´ermita de Santa Magdalena – fonaments
i res més dins un bosc d´alzines diminut, entre dos cingles d´igual
nom, alçats sobre el camí de Sant Jeroni, camí per on s´hi arriba
per les escales dels francesos i que vola davant el pla de la
Trinitat, amb la vista sempre gegantina del cingles de l´Elefant i el cap del
Faraó al davant, en un dia clar de Maig, clar i fresc, un dia per
caminar amb un bon amic i parlar altre cop de la vida, del qui, del
com, del què ens uneix com el caminar, amb temps per perdre el camí
i retrobar-lo, com bé ha de ser- s´hi troba una petita placa,
clavada sobre la pedra. La llegim : “ L´esperança és la mà
misteriosa que ens apropa a les coses que volem i ens allunya de les
que ja tenim “.
Més
amunt, hem gaudit d´una bona vista, ens hem assegut, hem abeurat la
set. Hem conegut un nano de Manresa, un nano tranquil, que ha vingut
amb la seva família a col.locar una placa també, dedicada al seu
padrí. No n´hem volgut saber gaire més, el xicot seu i mira
l´horitzó amb l´esquena ben dreta. Després hem baixat i hem
tornat a tot allò que ja tenim, el bo i el dolent, al que volem i al
que no volem.
No sóc gaire lluny de les coses que ja tinc mentre mantinc aprop les coses que vull
tenir. M´he topat amb l´esperança sense voler-la. Misteriosa,
intangible, només s´allunya del que tinc quan no val la pena de
tenir-ho. És llavors que m´apropa al que vull. Però : i el que
vull on para ? Sovint no tot té una resposta diàfana, com
l´airecel d´un mes de Maig a Montserrat.
( L´Elefant i el cap del Faraó )
8 comentaris:
La frase en si ja em sembla misteriosa, va més enllà del concepte que fins ara havia tingut d´esperança. Però no deixa de ser certa, encara que discrepo que ens allunyi del que ja tenim. El que tenim (en definitiva, el que som) és la base o el punt de partida del que volem o desitgem, o no volem perdre si és que alguna vegada ho hem tingut.Que enrevessat, tan fàcil que hauria de ser!
Dóna per molt l' esperança.
Difícil trobar millors paraules per a descriure el que la muntanya i els seus viaranys ens injecten cada cop que hi posem els peus... i tots els sentits.
El primer paràgraf… crec que és la frase més llarga que he llegit mai. S'ha de respirar fondament abans de començar a llegir… :)
L'esperança ens acosta o, almenys, impedeix que s'allunye tant que ho deixem escapar, allò que desitgem.
Bé, tot depen del que volem tenir i el que tenim ara. Hi ha un exemple clar, a propòsit del teu darrer post, per cert : la independència. La frase hi quadraria perfectament. Potser per aqui anava l´autor, ves a saber.
Gràcies, Sant Antoni. Em penso que tú d´això en saps molt.
Salutacions,
Novesflors, tens la virtut de saber expressar amb molta nitidesa i senzillesa el que penses, i això és una cosa que envejo de la gent que ho sap fer, perquè jo en sóc incapaç. Potser per això allargo una miqueta les frases...;)
No hi estic pas gaire d'acord amb aquesta frase, l'esperança ens fa començar cada dia i ens permet acabar-lo. Perquè esperem un demà sempre després de l'avui i això no vol dir que l'avui l'estiguem llençant claveguera enllà.
Aquesta teva frase:
"No sóc gaire lluny de les coses que ja tinc mentre mantinc a prop les coses que vull tenir."
sí que s'hauria de gravar en una placa i penjar-la, però al capçal del llit!
Enyoro les caminades amb el meu germà, que també és el meu amic, i les xerrades i asseure'ns i contemplar i tot això. Tinc l'esperança de tornar-hi algun dia, mentrestant gaudeixo dels seus dos fills que li 'roben', tal com ha de ser, tot el temps lliure.
Amb esperança de que ho puguin fer durant molts anys.
Una abraçada.
Doncs si, ens permet començar i acabar el dia, Elur. I si, això no vol dir llençar el que ja tenim claveguera enllà. Però a vegades hi ha coses que tenim que potser no voldríem tenir-les. I es repeteixen un dia rera un altre i no hi podem fer res. Potser llavors si que té sentit la frase, quan apareix aquesta esperança que ens permet llevar-nos i tirar endevant per mirar d´apropar-nos a aquelles coses que si que voldríem per nosaltres o per als demés.
Bé, jo ara voldria que poguessis sortir més a caminar amb ton germà ;).
Una abraçada.
( vaig seguint als pollastres a veure què fan...)
Publica un comentari a l'entrada