Finalment arribarem a la cantonada on encara romania el local tancat de l´antiga botiga de joguines. En Finet ( durant el passeig em va concedir el privilegi d´anomenar-lo d´aquesta manera ) ficà la clau al pany de la porta que accedia al pis on vivia, just a sobre i de costat de l´ aparador en forma de “U” que limitaven dues portes definitivament closes ja feia uns quants anys. Els vidres, com l´aspecte general de l´antiga entrada, es mantenien nèts i polits, i conservaven l´interior tapat, gràcies a unes cortinetes blanques on s´hi endevinava la mà d´alguna dona al darrera.
La curiositat de tornar a veure llocs amagats pel pas del temps m´envaí només travessar el llindar. Una llarga escala estreta de graons gastats pujava fins a la porta de la vivenda. El que m´interessava a mi, però, era la porta falsa de la dreta, que era oberta i donava accés a la botiga. L´olor de resclosit, aquella olor d´espai buit que només provoca un espai on la plenitud hi ha estat vigent molt de temps, era patent. Era l´olor del passat,escrit amb lletres ben grosses, com les que conservava la façana de l´antic establiment. I així com la fam és atiada per l´olor del menjar coent-se a la paella, així vaig sentir jo la fam de passat atiada per aquella olor.
Quants cops no hem volgut tornar a entrar a aquell pis on haviem viscut, ara habitat per altre gent ? ; quants cops no voldríem tornar a entrar al vell “colmado”, amb prestatgeries plenes de queviures fins al sostre, on la senyora Maria obria un pot de vidre i ens regalava uns quants Sugus ? ; quants cops no hem volgut entrar al vell col.legi del que només queda un trist tren dibuixat a una paret nua i blanca ?; quants cops ? L´absència, primer, i la soledat dels indrets retrobats en tenien bona part de culpa. Si a més, s´hi afegia l´abandó, el resultat podia ser esgarrifós, si no fos pel poder inmens de la memòria, la inmutabilitat de la qual ens permet retornar als dies en què la infantesa d´uns, era la maduresa d´uns altres.
Tanmateix, i per sort, no era aquest darrer el cas de la jogueteria. El Finet copsà la meva ansietat mal dissimulada als ulls mentre espiava el forat obert de la porta falsa.
-Et fa res pujar la bossa dalt ?- Em digué- Me la deixes al costat de la porta. Jo em quedaré una estona a la botiga, a veure què en faig del “pato” aquest.-
-Faltaria més, Finet. No el voldria molestar més, però...-
Ell obrí del tot la porta, baixant el graó que hi accedia. D´esquenes,mentre entrava dins, afegí :
-Molestar ? I ara, Segura. Passa una estona, si encara no t´he avorrit prou amb les meves històries d´abans de la guerra.- I girà el cap, somrient, encara amb l´ànec sota el braç. Si hagués de triar una imatge d´en Finet, com si fos l´ exemple il.lustratiu d´un antic ofici en desús, triaria la d´aquell precís moment.
Així que vaig pujar les escales amb la cistella de queviures a la mà; la vaig deixar al llindar de la porta del pis, tal com m´havia demanat; i vaig tornar-les a baixar amb una lleugera sensació de vertígen al cos. Amb posat respectuós i atent, amb passes tímides, la vella botiga se m´aparegué de nou. L´espai central el seguia dominant un aparador d´una sola peça, d´ uns quatre metres de llargada per un metre d´amplada, enfocat longitudinalment al pla de les portes de l´establiment. Era una peça d´ebenisteria de les que ja no es veien a les botigues actuals : de dos sòl.lids cossos, la part de dalt era un envidriat de fines portes amb marc de fusta lacada en blanc, on antigament s´hi col.locaven les peces més delicades i cares de la botiga. La imatge d´una d´elles em vingué franca a la memòria. Es tractava d´una avioneta d´ales vermelles, força gran, lligada amb fils invisibles de tal manera que et podies quedar miran-te-la com si estigués en ple vol, ben lliure dins aquell espai d´ingravidesa aparent . L´avioneta, però, ja no hi era. Ara, en Finet hi tenia tota una col.lecció de soldadets de plom, curosament reconstruïts i pintats de nou. Feia moltíssim temps que no veia soldadets de plom; tant, que no vaig recordar fins llavors aquella vella capsa de galetes de casa els avis plena d´aquells homenets mig descolorits per les mans de tres generacions d´infants àvids d´aventures en móns més ingràvids encara que aquells per on surava l´avioneta vermella del meu record.
Em vaig quedar una estona observant-los, aliè al Finet, enfeinat a la taula de treball ubicada al racó oposat al de la porta falsa, entre els dos vidres que configuraven l´antic aparador lateral de l´entrada principal, aquell que feia cantonada per l´exterior amb el carrer de les Lletres Catalanes, molt més il.luminat per la llum natural que el de l´altre costat. L´ànec em seguia la mirada somrient, ara de costat i mig aixecat, mentre el vell menestral exercia la professió, d´esquenes a mi.
La resta de la botiga girava a l´entorn del moble central : un mostrador en forma d´ela, rera el qual hi havia amples prestatgeries que morien al sostre. Lluny de ser buides ( potser com hauria d´haver imaginat), eren mig plenes de joguines, la majoria atrotinades i esperant torn per ser arreglades; d´altres, més aviat deixades allí per pur romanticisme : cotxes i pistes soltes d´Scalextric, cotxets, camions i velles màquines de tren; ninots de fusta, nines amputades d´algun braç o una cama, madelmans; robots de ferro vell, mecanos, enginys per fer lliscar caniques ; titelles de drap , clicks descamisats, indis de plastic blau ; estels de llarga cua encordillada; plastilines; algun tauler d´escacs, del parxís, del Monopoly; patinets, rodes, hula-hops; arcs, fletxes, una escopeta de balins, barrets de cowboy, de princesa... i una marioneta amb un arlequí ple de cascavells, penjada del sostre a la cantonada oposada on seia en Finet, just a sobre d´un gran taulell de fusta sobre el qual hi havia una maqueta considerablement gran, aixecada sobre uns cavallets just a l´alçada del darrer aparador de la botiga, aquell que es mantenia ocult per la única persiana metàl.lica abaixada des de feia molt de temps.
Aquella marioneta, com aquella maqueta de tren, els recordava perfectament.
( Fi de la 2a. part )
12 comentaris:
saps? mentre et llegia pensava 'hi ha d'haver una maqueta de tren, segur' :)
imagino totes les joguines netes de pols i em fan pena les nines amputades.
m'agrada aquesta història.
Intuició femenina ?
Saps, Elur ? Ara mateix necessitava un comentari com aquest.
Té, :) , per tu.
Aquest arlequí amb cascavells el recordo perfectament, penjat a sobre del llit del meu fill. Segur que esperava a la Colombina, que va arribar una mica tard a la cita.
Em recordes la Sherezade, Estranger. I a mi m'encanten els contes!
Saps? Demà hauré d'estar a una sala que res no té a veure amb la botiga que descrius. Segur que recordaré aquesta història i somriuré.
intuició, pressentiment o saber, sense saber perquè, que hi seria, dubto que tingui alguna cosa a veure amb la feminitat.
Està bé saber que en els últims dos dies almenys una no l'he fotuda al pal, merci ;)
I gràcies pel somriure, també el necessitava.
Bona nit :*)
Acabo de leer la segunda y tercera parte de «Un regalo inesperado». Lo primero que llamó mi atención, una vez más, fue la traducción de Google. ¡Muy buena! (Salvo unas pocas palabras.)
Lo segundo es que este relato está muy bien escrito. ¡Muy bien escrito!
¿No has publicado antes un libro? Si no lo has hecho, ¡ya es hora de hacerlo!
¡Saludos!
M´has posat deures, Pilar. Has de saber que sóc força ignorant, i no coneixia el triangle de l´Arlequí-Colombina-Pierrot. Aquest Arlequí en particular...bé, no sé encara què fer amb ell. Que segueixi esperant, de moment.
La Sherezade la coneixia, d´oïdes. És el que sol passar, oi, si t´expliquen un conte? M´hauré de comprar un turbant ( somric ).
Quan facis els deures, Estranger, tal vegada et passi com a mi i t'enamoris de la llàgrima de Pierrot.
També m'agrada el teatre, en especial el dels saltimbanqui dels carrers, heredats de la Comedie Francaise.
No t'has llegit Les mil i un nits? No et cal posar-te turbant per a fer-ho. Somric.
És molt màgic el teu conte. T'ho dic de debò.
Carlos Alberto, para publicar hace falta escribir mucho ( casi tanto como tú ). Y leer mucho ( otra vez, casi tanto como tú).Y después de escribir mucho y leer mucho, quizá sale algo medianamente publicable ( en mi caso particular, claro está). Pero, sinceramente, no es algo que me haya planteado nunca en serio.
Aunque agradezco con gusto tus críticas. De vez en cuando convienen.
Saludos de vuelta del charco,
Vaja Pilar, t´he caçat al vol, avui.
No, no l´he llegit. I fa temps que ho vull fer.( és que sóc lent, llegint, i la llista creix i creix i creix...).
Gràcies.
Amb això de la pilota al pal, m´has fet pensar en aquest video que els meus amics futboleros em van passar fa temps.
Menys el final ( sorprenent, per altre banda ), és el que sempre he provat de fer a la feina i mai he aconseguit.
És per allargar una mica el somriure d´ahir.
http://www.youtube.com/watch?v=dFZ_dbstawo
jajajajajajajaja és boníssim!
Moltíssimes gràcies :*)
El que lee mucho es Stephen King. Casi 80 libros por año. Stephen aconseja a aquellos que deseen convertirse en escritores, leer mucho y escribir mucho. Que es justo lo que él hace.
Este relato que has escrito debería estar en un libro. Bueno, tal vez no tengas suficiente material para un libro ahora, pero sí más adelante, andando el tiempo. Si yo hubiera escrito este relato, estaría contentísimo.
Por otro lado, sé que es difícil publicar un libro. A la autora de Harry Potter le rechazaron el primer libro en varias editoriales.
Posdata: Yo escribo muy poco en mi blog en estos días. Un viejo amigo de Bolivia (muy buen escritor) cerró su blog (para siempre) porque se cansó de que le robaran entradas. Y otro amigo de Guatemala, Oscar, también descubrió que le estaban robando su trabajo. Es desagradable pensar en eso. No dan ganas de escribir.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada