" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


4/1/10

Vitalitat


Són vora dos quarts de quatre, i toca plegar veles. El cel, davant meu, és partit literalment en dos . A mi em toca un cel de plom, baix, amenaçador. A nord, el sol, ben lliure, embelleix el blanc de neu dels cims andorrans, accentuant-ne el contrast. Les pistes, a aquestes hores, ja són pràcticament buides, i encaro la darrera baixada, respirant copiosament l´aire fred, un pèl cansat però ple, ple de no sé ben bé què.

Avui he disfrutat a tutti pleni : poca gent i neu acceptable, tret d´alguna placa punyetera i algun roc amagat. Les cames han respost bé. Els esquis, millor. Els girs s´han perfeccionat: en pista blava, llargs i suaus, fent esses interminables, inclinant el cos sempre endavant i deixant que els cantells afilats facin la resta quasi bé sols; en pista vermella, forçant genoll, acompanyant el cos, direccionant el pal el recorregut, triant bancs de neu flonja...l´esqui és com una petita filosofia, com qualsevol activitat moguda per un esperit d´aprenentatge, de millora. Com les coses bones de la vida, quan més les disfrutes, és quan s´acaben. Demà ja seré altre cop a l´oficina.

Telèfon, ordinador, entregues, pressupostos, albarans, plànols ? Què és tot això? El telecadira puja sense necessitat de saber-ho, i els abets nevats es mouen a banda i banda, en lenta ascensió. Pujo amb una parella d´avis, deuen passar dels setanta. No se´n veuen masses, d´aquestes parelles. Ella va amb un mono color blau marí, esbelta de figura, la cara arrugadeta. A ell li raja el nas pel fred , té una goteta que li penja de la punta. Parlem : la senyora es queixa del gel que ha trobat a la darrera baixada, i d´algun boig que li ha passat a tota pastilla pel costat. El senyor somriu afectuosament, amb aquell somriure de qui coneix cada petit detall del qui parla. Em pregunten per les pistes, és el primer dia que venen. Els hi aconsello les pistes del darrera, les que porten al parquing de baix, blaves i verdes, bones per la senyora, segur. A la caseta de dalt , un gos pelut fa de vigia, assegut sobre les potes del darrera. La noia de la caseta ens somriu, mentre li amoixa el cap. El gos, sobri, manté la positura. Si mai torno a tenir gos, serà com aquest. El sol és un disc difós que juga a fet i amagar, esberlant el paisatge alpí que em rodeja. M´agrada l´estació, té una rusticitat de poble, petita, familiar. És alhora agreste i freda. Només quan hi bufa força el vent es fa incòmode.

Col.loco els esquis altre cop sobre el cotxe. Em trec les bótes. Em trobo bé, la cara que em mira al reflex de la finestra és descabellada, colrada pel fred, i els ulls són vius. L´esguard acompanyant sembla no recordar-se de res, i contempla la carretera que torna a baixar cap a baix, entre giravolts folrats de neu. Engego la ràdio. El cd toca la del Bob Dylan. L´incombustible em torna a acompanyar, després de dies de no fer-ho, al moment idoni, sense demanar-ho. Lo bo del que és feliçment breu és que perdura en la memòria, i reapareix als moments que cal fer-ho, en forma de bits viscuts. Me´n vaig cap avall amb una pila al subconscient, esperant el seu moment. Com el Bob, torno a tenir els peus a terra. Ara, ja puc seguir.

03/01/2010

8 comentaris:

neus ha dit...

Llegint-te, si no fos perquè tinc la idea tan arrelada que quasi és impossible arrencar-la sense endur-se'n un tros de base, es podria dir que l'esquí és alguna cosa meravellosa.
Suposo que lliscar per la neu té el seu encant, puc imaginar que molt d'encant, però jo fotria totes les pistes a mar. No puc fer-hi més. I no, no ho he provat mai, però és que ... en fi, no vull fer-ho.

Tret d'aquesta reivindicació (segurament fora de lloc, o no) trobo que ho has explicat d'una manera fantàstica. Fins i tot he pogut veure les mirades de la parella gran.

Pilar ha dit...

Ha estat com mirar un cuadre.

Estranger ha dit...

Penso en l´esperit amb què es fan les coses.Aquests dies m´he passat bones estones contemplant la muntanya, les vistes precioses que hi han per tot arreu. És pura necessitat : a l´hivern i a l´estiu, ni que sigui una vegada, tinc que estar a alta muntanya.

El pitjor és que cada cop m´agrada més d´estar-m´hi.

-----------------------------------

Me n´alegro, Pilar. Gràcies.

Carlos Alberto ha dit...

Te cuento que cuando llego a tu blog (o a cualquier otro que no esté escrito en castellano), encuentro en la barra superior (de Google) un botón para traducir. Así que sólo es cuestión de hacer un clic. La traducción que hizo Google de «Vitalitat» me ha parecido muy buena.

Tu texto es realmente hermoso. Está lleno de términos familiares que crean imágenes en la mente del lector, como le gustaba a William Strunk, Jr. William escribió un libro que lleva por título: «Los elementos del estilo».

Estranger: ¿En qué categoría debo ubicar tu blog en mi directorio?

(Me sorprende que no figure la palabra escritor en tu perfil.)

¡Otro abrazo para ti y feliz 2010!

neus ha dit...

a mi m'agrada estar-m'hi també, molt. Si pogués hi viuria, en qualsevol d'aquells poblets mig perduts que queden mig soterrats de neu a l'hivern. Si mai m'he de perdre no se m'ocorre millor lloc.
el que critico són les pistes d'esquí, i per ende als esquiadors. perquè si les primeres degraden les muntanyes i les fan ser lletges, manipulades i poc naturals, els segons fomenten aquesta degradació. oferta i demanda.
un exemple: abans Ull de Ter era un refugi (no pas el físic del que només en queden quatre pedres) preciós. contemplaves allà on neixia el Ter i miraves al voltant i només veies natura i muntanyencs. ara hi veus ferros i pistes que hi passen arran, i no exagero: hi passen arran, tant que fins i tot em va sorprendre que respectessin el naixement del riu. quina necessitat hi ha de ferir la muntanya d'aquesta manera?
i no pensis pas que te'n responsabilitzi, només exposo el meu punt de vista i sense estridències ni tons elevats.

ai Estranger... avui t'ha tocat patir el meu insomni, ja em sap greu.

espero que els reis siguin generosos :*)

Macondo ha dit...

Ei! Jo també voldria aquesta vitalitat que tens per descriure fets i paisatges.

PS ha dit...

Porto dos dies intentant posar-te
una foto que vaig trobar el desembre passat i em va agradar. Llegint el que expliques, t´hi he vist, potser una mica in-extremis...la imaginació dóna per molt, però eres tu.
Aquest salt i la teva "vitalitat" eren la mateixa cosa.

Com que no me n´he sortit de penjar-la directament et passo la pàgina sencera. És la de l´esquiador saltant, evidentment ;)

http://sobrefotos.com/2008/01/15/banff-mountain-las-mejores-fotos-de-montana-del-2007/

Espero que tinguessis un bon aterratge.

Estranger ha dit...

Es fa el que es pot, Macondo.
Esquiant, i escrivint. Però no m´afalagis massa, que llavors la (falsa) modèstia se´n va a fer punyetes.

-----------------------------------

Saps la imatge de la bola de neu que es va fent més i més grossa a mesura que va baixant pel pendent ? Dons posa-li dos esquis i el meu cap, i veuràs on acabo el dia que faci un salt com el de la foto.

Això si que és sensació de neu a la cara. ;)