Darrer tast

Més amunt el mar és glaçat . Inmòvils onades a mig caure aturen el temps, i ni el sol incipient aconsegueix de penetrar-hi; els raigs hi reboten, enlluernant els ulls amb miratges blavencs que es difonen en la llunyania. L´escalfor també és incipient, i al mar blanc s´hi ha encrostat, endevinant-s´hi una liquació aturada per les darreres batzegades d´una llum minvant que s´allarga tarda rera tarda. Així, el mar s´atura dins la seva aturada, i es disposa a vetllar els mapes del cel, per on transiten les constel.lacions alienes al tràfec dels elements, vistes per un forat del temps, mortes fa molt de temps. L´espai té aquestes meravelles de contradiccions, i la llum n´es la missatgera, perduda dins aquests laberints de foscúria, inmersa en la nit. Aquesta mateixa llum, amb el dia, transmutarà en present, i seguirà amotllant una estació rera l´altre. Llum de dia, llum de nit : sempre present pel qui s´ho mira.

Els paisatges són per viurel ´s. Quan el roure rebroti, els seus brots no veuran la neu que els ha vetllat durant tot l´hivern. I quan la fulla ja sigui verda, el record d´un paisatge nevat semblarà anacrònic, vell, antiquat, color sèpia.

Però el brot, com la fulla, com el roure, porten la neu dins la seva sàvia durant la resta de l´any. A l´hivern, tan sols tornen a florir.

Amb l´escolar-se dels mesos, els díes van perfer-se, deia Homer. Perfer-se , acabar-se sense que hi manqui res. Vull aturar-me i perfer el meu particular hivern, en una carretera feta a mida a tal efecte. Avui, solidificada dins la memòria pels marges blancs de mitja tarda, un tretze de Març a les sis de la tarda, cel blau, sol a ponent, els peus trepitjant la linea discontinua, les alzines ombrejant, la solitud d´uns instants. L´airecel destil.la un horitzó, i així s´acaba.

I va colgar-se el sol, i ombrejaven tots els camins.