L´alçada d´un pont

" En tinc prou amb el que ha vingut del carrer (...) que, tal com ens perdem, es perd" .

( Italo Calvino, "Requiem" ).

Si, havia deixat de fumar. I ho havia fet per ella. L´amor té aquestes coses, substitueix amb escreix els vicis més arrelats, si fumar es pot considerar un vici. Per això, quan tornà a encendre aquell cigarret, manllevat traïdorament, el mateix sentiment l´envaí al sentir el soroll del paper cremant-se.

Aquell sobtat crepitar bellugà en un racó del seu cervell una frase dita feia força temps, arran d´una conversa versada en dones amb el bo del Fulgenci, client habitual del Cafè de l´Hotel. Home de saviesa acumulada pels negres brebatges matats en interminables partides de botifarra, recordava com li havia deixat anar una de les seves brillants metàfores mentre llençava l´as de bastos parsimoniosament : “ Una dona sempre acabarà demanant-te que et llancis d´un pont, Bartrina. Del que es tracta és de que sàpigues escollir el pont . Tria´n un de ben baix, i així potser sobrevisquis a la clatellada .” Aquesta mena de sentències eren aleshores font de rialles entre el jovent, de somriures murris entre els homes de més edat, i de l´habitual sortida del Paco, impertèrrit observador d´ulls eternament mig aclucats. Rera la barra, tot netejant amb drap blanc un d´aquells gots de vidre amb els que es servien els "carajillos" ( petits i rodons, amb dues fines linees decoratives tallades en paral.lel a l´ample del diàmetre ) , al.ludia sense voler al propi oblit de les paraules provinents del carrer : “ Fulgenci, no t´hauries de morir mai “.

Inhalà el fum, profundament, d´aquella primera calada, mentre la bellugadissa retornà a l´atmòsfera d´olors de caliquenyos d´havent dinat del cafè de l´Hotel; de les amples vidrieres endormiscades per l´ombra de les persianes, velam enfosquit d´escletxes de llum invariablement desplegat per combatre la sequedat del sol de primeres hores de la tarda, el qual queia a pols sobre la plaça del poble; de lo gustós del cafè i el cigarret mentre s´asseia a la vora dels cridaners i esvalotats jugadors de cartes, tot rellegint per enèsima vegada les desgastades fulles en blanc i negre de “El Mundo deportivo”; de la frescor d´una tarda d´estiu, sense més pressa que la de retornar a casa passejant sota els plataners centenaris que ombrejaven el carrer principal de la vil.la mandrosa dels llargs dies més llargs i despoblats dels seus vint anys.

La saviesa del difunt Fulgenci retornava com l´olor dels seus caliquenyos embutits quan pintaven bastos, quan l´alçada del pont li produïa vertígen i preferia veure´l adormit dins la boira de la seva felicitat. En Bartrina apagà el cigarret abans de fer la segona calada. La deixà al cendrer, entre tres o quatre de més antigues. En alguna d´elles, encara hi romania el vermell de les restes d´un pintallavis.

( pel Josep, que me la va dir fa un parell de dies )