" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


5/2/10

Caufield, Holden . Empatíes


(Fragment)

( d´uns papers mig oblidats )

Recordo que sonaven dues cançons : una que feia...”one night in Bangkok” i l´altre la de l´Alaska y Dinarama...”ni tú ni nadie, nadie, puede cambiarme”. La discoteca, ves a saber, perduda per les afores de Madrid. Dos col.legis, un de nens, i un de nenes...un viatge de fi de curs, un hotel, l ´Asturias, per on podia deambular el mateix Holden Caufield capficat dins la seva rebel.lia anti-tot.

Jo anava colat per una noia que em parlava en francès. Evidentment em prenia el pèl, però jo me la creia. Havíem begut, poc però el suficient per no saber ben bé on parava. Només m´atreia aquella veu parlant-me en francés. Els companys s´ho montaven com podien. A l´Hotel, corredisses entre habitacions, professores controlant. Sóc dins un lavabo, en la foscor, amb tres amics més. Em diuen que calli. Jo ric i parlo en veu alta. Em tapen la boca. La porta s´acaba obrint, i em trobo sol, enmig d´una habitació il.luminada, unes quantes noies...i una professora ( sic ).

Ella es gira i em fa un petó, mentre intento comprendre el que em diu. És francès, el puc reconèixer. Els companys se n´enfotraran a costa meva, però tant me fa. El francès amorra els llavis d´una dona que és un escàndol ( o així m´ho ha semblat sempre ). La noia parla amb les amigues, i riu, i riu, i riu...res més. Zero en capacitat per lligar, deu en romanticisme idiota que no porta enlloc. Però la noia era francesa, segur. Fi de la història.

El professor Q., mig adormit encara, em ve a buscar a recepció. Parla amb la professora, que em va assenyalant molt seriosa ( jo em faig el despistat o l´adormit, o ambdues coses), i després pujo amb ell a l´ascensor. Jo callo. Ell calla. M´enten, encara que jo no ho sé. Li agrada Supertramp, ho sé perquè quan li vaig donar al xòfer la cinta del “París” perquè el posés a l´autocar, tothom es va queixar fins que ell va dir que l´escoltaríem, com havíem escoltat la resta de cintes. Bé, el cas és que no passarà res més. Al llit, i a dormir. Fi de la història.

Holden Caufield. Salinger. “El vigilant en el camp de sègol” ( 1945 ). Llibre clau per entendre una ment adolescent.

Descansi en pau.

“Ell i la seva dona anaven caminant, parlant, sense fixar-se en el seu nano. El nano era fantàstic. Anava pel carrer, en comptes de per la vorera, però ben arran. Feia com si caminés per una línea ben recta, com fa la canalla, i tota l´estona cantava i cantussejava. M´hi vaig acostar per sentir el què cantava. Cantava aquella cançó : “ si un cos agafa un cos quan ve pel camp de sègol”. (...) Em va fer sentir millor. Va fer que ja no estigués tan deprimit.”

( Fragment )

8 comentaris:

Pilar ha dit...

-Saps el que m'agradaria fer quan sigui gran?
-Què?
- De vegades m'imagino que hi ha un caramull de nens jugant en un camp de sègol. Milers de nens. I estan sols, vull dir que no hi ha cap persona vigilant-los. només jo. Estic vora un precipici i la meva feina ´`es evitar que cap nen caigui en ell. Quan comencen a córrer sense mirar, jo surto i els salvo. Això és el que m'agradaria fer sempre. Vigilar-los. Jo seria el vigilant en el camp de sègol.

Protegir el món infantil, on hi ha la veritat d'un món hipòcrita.

Em va agradar molt aquest llibre. Vaig fer una entrada en què el feia servir per a parlar de la hipocresia.

Aplaudeixo el teu homenatge a "un dels grans".

neus ha dit...

"considero el meu vell i sofert amic, el lector corrent, com el meu darrer confident profundament contemporani." (J.D. Salinger)

Vaig llegir J.D. Salinger, 'El guardián entre el centeno', fa molt de temps, tant que només recordo que em va agradar.

Aquesta 'barreja' de records sembla un somni on les coses van passant i canviant d'escenari sense saber ben bé com...

Macondo ha dit...

No l'he llegit, però tard o d'hora ho faré, no em queda alternativa després que se n'hagi parlat tant d'ençà la seva mort.
Mentre llegia el post em venia la meva imatge d'adolescent tancada en un lavabo en un hotel d'Eivissa, la diferència és que a mi, no em van enxampar.

Estranger ha dit...

Aquest fragment és el que buscava i no vaig saber trobar Pilar. El que he posat em va sortir a l´atzar. El primer que es copsa a l´entrar a l´edat adulta és la mentida i la hipocresia.

-----------------------------------

Els records són com un somni, Elur.
No la coneixia aquesta cita. Gràcies, me´l fa més proper.

-----------------------------------

Bé, l´aventatge de llegir-lo és que un cop l´acabis ja podràs dir que li has llegit l´obra completa ( o quasi bé completa ).

Tot i que mai se sap...

neus ha dit...

''There is a marvelous peace in not publishing,'' J.D. Salinger told The New York Times in 1974. ''Publishing is a terrible invasion of my privacy. I like to write. I love to write. But I write just for myself and my own pleasure.''

Pilar ha dit...

A l'edició de butxaca, de "Alianza Editorial", està al capítol 22.
Holden I Phoebe, fan referència al poema de Robert Burns:

A través del centeno, pobre chica,
A través del centeno,
Arrastraba las enaguas.
A través del centeno.

Si dos personas se encuentran
A través del centeno,
Si dos personas se besan.
¿Tiene alguien que llorar?

Si dos personas se encuentran
A través de la cañada;
Si dos personas se besan,
¿Tiene el mundo que saberlo?

Jenny es una pobre chica empapada;
Jenny casi nunca esta seca;
Arrastraba las enaguas,
A través del centeno.

Estranger ha dit...

Escriure per un mateix dóna molta més llibertat per expressar idees i sentiments sense haver de pensar en qui les pot llegir. Fer-ho a un blog, per poqueta gent, és quasi bé el mateix. Fer-ho, a més, amagant la veritable identitat, encara més. Del tot segur és que jo,segons què, no ho haguera pujat al blog si no fos així. Aquest blog és, per a mi, una bombona d´oxígen i una eina de treball purament amateur del que més m´agrada : caminar, observar, llegir i escriure. Si a més, hi conec gent que comparteix part d´aquestes aficions, millor, perquè m´enriqueixen com a persona.

Com el detall d´ampliar el què en pensava Salinger sobre l´ofici d´escriure ( gràcies, Neus ), o la simple bellesa d´un poema ( gràcies Pilar ).

Espero que duri molt de temps, perquè voldrà dir que encara m´agradarà fer-ho.

Pilar ha dit...

Gràcies a tu, Estranger, per permetre-nos veure el que escrius, tot i que sigui per a tu mateix.
Crec que és un acte de generositat.