Mires com tothom és dalt de l´escenari . Mires, com si fossis l´única persona asseguda al darrer seient del galliner. Mires, des d´un segon plà, i t´adones on ets, allí on volies ser. Et sents còmode.
La comoditat de veure´s sorprès per dues tòrtores resseguint en vol rasant els marges d´un camp airejat per solcs profunds de terra roja i humida. Seguir-los en el seu voleiar fins copsar, en un punt de la seva escapada, tres ombres plomades i negres, com tres gàrgoles esperant el judici final dalt d´una catedral ruïnosa i buida, d´un bedollar allargassat i famèlic. Ensopegar amb una muntanya enfront mentre avances, guanyant perspectives movedisses d´absents fonadures ; potser l´horitzó de més enrera, l´antiga fi del món on morien els vaixells més agosarats, lloc ignot pendent de descobrir. Revisitar des d´una finestra la blanca rosada de l´ametller ; i la d´un altre, una mica més enllà, quan la finestra esdevé un quadre entre dues parets al retorn de les pròpies passes. També ( i perquè no ?) un carrer solitari al matí, la remor bufada i fresca de raïms grocs caiguts d´ànima viva, fugissera i latent.
Còmodament radiant, un cel nèt i venturosament clar. Còmodament, sense tenir consciència de sol, tant sols la seva llum fulgint davant un vel transparent de vidre glaçat. Una pàtina de gel fi desfent-se en un racó d´ull, encaramellant-se a mitja galta.
El coixí és tou i càl.lid, a aquestes hores de la nit. Les paraules es fonen, manllevades d´enteniment. Moren sense remei, restant els seus òssos sota la llum d´un satèl.lit lactant d´aquell somriure acomodat al seu paper de no respondre preguntes sense resposta.
10 comentaris:
Elpaisatge que tu observes amb comoditat, jo el llegeixo com si m´oferissis un cal.lidoscopi de finestres diferents, un trenca-closques imaginari que una vegada recomposat, és un plaer llegir i rellegir.
Quan hi entres, costa endevinar realment qui és l´actor i qui l´espectador d´aquest paisatge.
Bon diumenge.
Recomposar un cal.lidoscopi imaginari. Una frase estimulant per una tarda plujosa de Diumenge.
Oli en un llum, A. Gràcies.
oh... ara m'agradaria passar-te tot el que he vist avui, com aquell qui envia un vídeo (de 8 hores!) per mail, i que després ho traduïssis a la teva manera, seria més que interessant veure com m'espliques l'Alta Garrotxa... tot i que hi ha fragments del teu escrit que hi casen perfectament.
(hem ensopegat bon dia)
m'agrada aquesta comoditat que descrius.
Ja m´ho he llegit tot i t´haig de dir que em fas molta enveja, sobretot pel bon temps que vas tenir ;)
Si tornes a passar hi he afegit fotos, per fer una miqueeeeta més d'enveja :P
Quan vam sortir de l'Alta Garrotxa, vam veure que a la cèntrica i baixa hi havia plogut, vam estar de sort, allà dalt va arribar-hi més tard.
Dedueixo que el mal temps no et va deixar arribar-te al fontinyol, ja em sap greu.
Et vinc a deixar un regalet que em sembla que t'agradarà... i, ara que hi penso, segurament ja tens...
http://wilcoworld.net/causes/
i encara en tinc un altre:
http://twitter.com/cibernautajoan/status/9534606003
Està molt bé. Hauré de fer una aportació a la causa, i amb més tranquilitat, veure el concert.
Bon regal. Gràcies.
Quan vaig llegir el text per primera vegada, em va inquietar una part del paisatge.
Avui m'ha tornat a passar el mateix.
Una pàtina de gel fi desfent-se en un racó d´ull, encaramellant-se a mitja galta.
I no sé per què.
Forma part del paisatge, a vegades, per un moment només...sense fer-se realitat ( com el mateix paisatge ).
Poètic ? Ho prefereixo a inquietant.
Bona tarda, Pilar.
De vegades hi ha línies a les poesies que m'inquieten...D'acord, és un paisatge molt poètic. No faré cas a la meva imaginació.
Bona tarda, Estranger.
Publica un comentari a l'entrada