“Em semblava veritablement que abandonava un domini de l´Ocàs, una riba que donava l´esquena al continent i guaitava atenta a d´altres sols, com una dona recolzada sobre el balcó a la que veiem d´esquenes des del fons de l´habitació fosca “. (*)
-Mare... il mare – murmurà per a si mateixa mentre deixava caure el llibre sobre la seva falda.
La llum entrant pels vidres del balcó il.luminava esbiaixada les mans pigallades, primes i venoses que el sostenien . El rostre arrugat l´abandonà, per abandonar-se poc després en les verdes aigües de l´Arno, travessat per innombrables ponts. L´ocàs era a la seva riba, li feia refulgir les mans seques i primes. Es quedà adormida, somiant el mar, mentre esperava l´arribada de la seva filla.
Ella la trobà d´esquenes al balcó, en l´àmplia estança del menjador, ja mal il.luminada. S´hi apropà i, veient-la dormida, li tocà lleugerament el braç que aguantava el llibre a punt de caure, mentre fluixet li digué arran d´orella :
-Mamma, mamma. Risveglia, siamo in ritardo –
Ella es despertà, mirant mig esvanida la filla. Duia posat el vestit jaqueta a quadres dels Diumenges, la cara dolça del seu pare i l´italià més antic del món. Veient-li el vestit, recordà la llarga espera de la tarda en aquella casa que li portava tants records, com el llibre antic que trobà allí dalt, sobre la vella lleixa enrajolada de la llar de foc.
Havia vingut a buscar-lo. Aquell pensament li feu prèmer l´ossuda mà al seu volt, i ajudada per la seva filla, s´aixecà amb lentitud, es posà la jaqueta vermella i aquell barret groc que li donava al seu aspecte la fila d´un personatge antic, si no fos pel sacco on guardà el vell llibre. Abans de sortir, donà un darrer cop d´ull a l´estança ja adormida.
-Andiamo- digué decidida. I baixaren la llarga escala que dsembocava al vell carreró, el Vicolo del l´Oro, iniciant un llarg passeig direcció a la Piazza del Duomo. Els edificis seguien iguals a com els recordava, alçant-se sobre els vells carrerons per on els turistes semblava que no acabaven mai d´anar-se´n. Els records tornaven, i sentia la veu de la filla llunyana, la mà agafada al seu colze. Xerrava pels descosits, semblava italiana.
A l´arribar a la plaça, es pararen en un dels costats. La façana llarga i blanca de marbre s´imposava, renovada de color. El verd maragada el ribetajava, i encegava velles espieres de llum .La dona de cara dolça es parà, i deixà que una llàgrima fugissera rodolés per la galta de la seva mare.La deixà caure, i encara girà el cap vers un balcó inexistent.
Hi havia una dona recolzada, una façana d´església més bruta, un verd maragda ...i un passadís fosc. Hi va haver també altres sols, quan es va obrir la porta als dominis de l´Ocàs.
-Andiamo, mamma. La machina spera.-
-Mare... il mare – murmurà per a si mateixa mentre deixava caure el llibre sobre la seva falda.
La llum entrant pels vidres del balcó il.luminava esbiaixada les mans pigallades, primes i venoses que el sostenien . El rostre arrugat l´abandonà, per abandonar-se poc després en les verdes aigües de l´Arno, travessat per innombrables ponts. L´ocàs era a la seva riba, li feia refulgir les mans seques i primes. Es quedà adormida, somiant el mar, mentre esperava l´arribada de la seva filla.
Ella la trobà d´esquenes al balcó, en l´àmplia estança del menjador, ja mal il.luminada. S´hi apropà i, veient-la dormida, li tocà lleugerament el braç que aguantava el llibre a punt de caure, mentre fluixet li digué arran d´orella :
-Mamma, mamma. Risveglia, siamo in ritardo –
Ella es despertà, mirant mig esvanida la filla. Duia posat el vestit jaqueta a quadres dels Diumenges, la cara dolça del seu pare i l´italià més antic del món. Veient-li el vestit, recordà la llarga espera de la tarda en aquella casa que li portava tants records, com el llibre antic que trobà allí dalt, sobre la vella lleixa enrajolada de la llar de foc.
Havia vingut a buscar-lo. Aquell pensament li feu prèmer l´ossuda mà al seu volt, i ajudada per la seva filla, s´aixecà amb lentitud, es posà la jaqueta vermella i aquell barret groc que li donava al seu aspecte la fila d´un personatge antic, si no fos pel sacco on guardà el vell llibre. Abans de sortir, donà un darrer cop d´ull a l´estança ja adormida.
-Andiamo- digué decidida. I baixaren la llarga escala que dsembocava al vell carreró, el Vicolo del l´Oro, iniciant un llarg passeig direcció a la Piazza del Duomo. Els edificis seguien iguals a com els recordava, alçant-se sobre els vells carrerons per on els turistes semblava que no acabaven mai d´anar-se´n. Els records tornaven, i sentia la veu de la filla llunyana, la mà agafada al seu colze. Xerrava pels descosits, semblava italiana.
A l´arribar a la plaça, es pararen en un dels costats. La façana llarga i blanca de marbre s´imposava, renovada de color. El verd maragada el ribetajava, i encegava velles espieres de llum .La dona de cara dolça es parà, i deixà que una llàgrima fugissera rodolés per la galta de la seva mare.La deixà caure, i encara girà el cap vers un balcó inexistent.
Hi havia una dona recolzada, una façana d´església més bruta, un verd maragda ...i un passadís fosc. Hi va haver també altres sols, quan es va obrir la porta als dominis de l´Ocàs.
-Andiamo, mamma. La machina spera.-
(Florència, primavera del 2007).
(*) fragment escollit lliurament per a la seva lliure interpretació del llibre de Julien Graq, “ A lo largo del camino” ( Acantilado, 2007 )
6 comentaris:
No coneixia aquest escriptor,me l'apunto, promet...
Adesso siamo nella linea italiana...va benissimo...
(s'escriu així? fa tants anys...)
La Maria i la Chiara estaríen contentíssimes si sabessin que els has concedit aquests intants de glòria. Fins i tot Firenze somriu.
Bene, bene - suposo, jo tampoc en sé massa -.
Referent al Graq, escriu molt bé. El llibre és un recull d´escrits sobre paisatges - en la linea de "Les aigües estretes". Si t´has de comprar un llibre d´ell, comença per aquest, que és molt curt i et donarà una bona idea de com escriu.
-----------------------------------
Ah, vet aqui els noms. Ara ja sé a qui dedicar-lo, el relat. Les convidaré a un capuchino, quan hi torni.
-----------------------------------
És normal que les sirenes somiïn el mar.
M'agraden els llibres en què parlen els paisatges.
Gracies!
Caram fan venir ganes de llegir més...no el conec l'autor...si està editat per l'acantilado ja és una garantia..."tradditore tradductore "en aquest cas no és així...
Una sirena...no hi havia pensat, Pilar. Potser si, que l´era. A mi m´agraden força els llibres que parlen de la terra, sigui aqui o a qualsevol lloc, i de qualsevol època.
-----------------------------------
Una mica si...una "traducció" catalana del castellà prèviament traduït del francès...en fi, també tenien l´original, segons em va dir la llibretera ( La Central, c/ Mallorca).
Graq et dóna molts coneixements no només de geografia, sinó de història i de lectures seves pròpies que enllaça sovint amb el que descriu.
Publica un comentari a l'entrada