El
món no sembla anar massa bé, de fet mai no ha anat massa bé. Vaig
llegir per algun lloc no fa massa que la bona literatura és feta de
desgràcies, o alguna cosa així. No ho comparteixo, i no precisament
perquè no sigui del tot cert. La raó evident és que el món no
sembla anar massa bé. “En el cafè de la joventut perduda” és
un bon llibre, però després de llegir-lo, no m´he vist en
cor de llegir res més d´en Modiano. Em va passar com amb Claudel i
la seva novel.la “Almas grises”. Totes dues acaben igual,
tot i que no tinguin res a veure. Totes dues tenen a veure amb
aquella visió de la bona literatura feta a partir de la desgràcia,
potser més brutal en Claudel. Modiano, almenys, en treu profit, com
la idea exposada al llibre de l´Etern Retorn :
“Encara
avui, al vespre, pel carrer, sento de vegades una veu que em crida
pel nom. Una veu ronca. Arrossega una mica les síl.labes i la
reconec de seguida : la veu de la Louki. Em giro, però no hi ha
ningú. No només a les nits, sinó a les hores mortes de les tardes
d´estiu, quan no acabes de saber a quin any vius. Tot tornarà a
començar, igual que abans. Els mateixos dies, les mateixes nits, els
mateixos llocs, les mateixes coneixences. L´Etern Retorn.” ( p.100)
(…)
El
poble d´Auteil es desprèn lentament de París. Aquestes cases de
color ocre o beix podrien ser a la Costa Blava, i aquestes parets de
tanca, et preguntes si amaguen un jardí o els primers arbres d´un
bosc. Vam arribar a la plaça de l´església, davant l´estació del
metro. I allà, ho puc dir ara que ja no tinc res a perdre : vaig
sentir, per única vegada en la meva vida, què era l´Etern Retorn.
Fins aleshores m´esforçava per llegir obres sobre el tema, amb una
voluntat d´autodidacte.Era just abans de baixar les escales de
l´estació de metro Église d´Auteil. Per què en aquell indret ?
No ho sé i no té cap importància.Em vaig quedar quiet un moment i
li vaig estrènyer el braç. Érem allà,junts, al mateix lloc, des
de tota l´eternitat, i la nostra passejada a través d´Auteuil, ja
l´havíem feta en el transcurs de milers i milers d´altres vides.
No calia que mirés el rellotge. Sabia que era migdia.” (p.134-135)
Patrick
Modiano,“En el cafè de la
joventut perduda” ( 2007 )
La
veritat és que es traca d´una intuïció, més que d´una certesa.
Algun cop he sentit alguna cosa semblant, com quan algú et dóna
alguna cosa perquè la recordis, sense pretendre fer-te veure que
aquell obsequi és una manera de dir-te adéu ; quan sense saber com ni perquè es produeix un moment on la linealitat de la pròpia història que és la vida d´un mateix sembla traslladar-se a un estat difícil d´expressar, un benestar que et servirà per afrontar
moments difícils no arribats encara. Un moment únic, irrepetible. És per això que el món,
sovint, sembla que no vagi massa bé, i és potser degut a que no es tenen en compte els eterns retorns que tracta d´explicar Modiano, el flamant premi Nobel de literatura d´enguany.
8 comentaris:
Ni n'havia sentit a parlar mai,fixa´t tu. Cada cop veig més que hauria de retornar una i altra vegada per arribar a tot.
Aquests fragments m' han agradat.
gràcies
Tampoc n'havia sentit a parlar d'aquest escriptor, fins que vaig sentir els seus comentaris al premi Nobel. Afirma que fa quaranta anys que escriu el mateix llibre, entenc que escriu!, i pregunta a l'Acadèmia per què li han concedit?
En diuen el Proust actual, per allò de la introspecció i la sensibilitat...i jo corrents a comprar-ne algun per allò de no quedar fora de joc. A la botiga...el venedor em diu que va a buscar...mentre un senyor que demana el mateix m'explica que el pare de l'escriptor havia estat col·laboracionista durant el règim de Vichy ( i jo penso la família no es tria!).
Bé, ja n'he començat un...i deixo En el cafè... per després.
De l'etern retorn en parlaré més endavant de moment em quedo amb l'antropomorfisme del llenguatge, que ja ho havia afirmat Nietzsche fa uns quants dies...apali! Bon diumenge, o el que en queda.
No és un escriptor massa conegut, a França suposo que més. Les seves novel.les sempre passen a París,això suposo que ja deu ser un punt a favor seu, perquè el llegeixis.
De res,
Ja ho vaig llegir això de la pregunta a l´acadèmia, suposo que no hi devia comptar, amb el Nobel. No he llegit Proust, m´hi hauré de posaramb el Swann, tot i que aquesta mena de comparacions normalment desprestigien a l´escriptor que les reb, almenys és el que jo trobo. Quan veig una novel.la on qualifiquen l´escriptor com el nou X o el nou Z, o quan surten un munt de mencions de diaris...malament.
Sobre l´antropomorfisme del llenguatge me n´hauràs de fer cinc cèntims, amb prou feines he sabut copiar la parauleta, tot i que m´has fet anar a la wiki a buscar-la.
I res, a mi em va agradar, ara que estic llegint "Rayuela" m´hi ha fet pensar, també, tot i que Cortázar no té res a veure amb els francesos.
Bona nit, ja, de diumenge.
El meu target literari està molt allunyat de Modiano. Però molt, eh?
Jo tampoc no he llegit res d'ell, però ara mateix no tinc ganes (ni ànims) de desgràcies.
No et pensis, d´algun llibre seu potser en podrien fer alguna sèrie prou bona - amb alguns arranjaments, és clar -.
O potser no.
Salut, Pons.
Doncs millor no el llegueixis, Novesflors. Jo, de moment, tampoc ho faré.
Publica un comentari a l'entrada