" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


10/8/10

L´eco


Et gires i fas l´eco. L´eco et respon. Cridant-lo, sembles cridar la teva infantesa. Em fas gràcia, crides com una nena, amb veu espigada, alta i ràpida : Eco, eco. Qui és més burro, tú o jo ? Ho tornes a provar, dius la frase amb rapidesa altre cop, intentant copsar la resposta sencera a aquella. Inconscientment. Tanmateix, la velocitat del so és més ràpida, i la resposta a la pregunta és la que et permet escoltar, de sempre, un simple Jo ! fet de la teva pròpia veu , aguda i entremeliada.Un mot que, desfent-se, desfà una rialla per enrecordar-se´n; una rialla inalterable, perquè tot és igual: el vell cementiri, la tomba dels avis, la reixa, el xiprer, el camí de la font, la masia on passaves els estius, fins i tot la sargantana estesa sobre el sol de la paret de pedra, sembla igual. I l´eco també... és un eco especial, la veu ressona per estranyes circumstàncies en un punt concret, i no en cap altre, a mig camí de la font i l´antiga església parroquial. Només pot ser l´ample façana del davant la que retorni la veu, potser el campanar també, ves a saber. El cas és que només repeteix un cop la darrera paraula, i no tres o quatre cops com fan els ecos més profunds. Aquest sembla un eco de joguina. Rius, i et sorpren que l´eco segueixi aquí, igual ara que fa més de seixanta anys. Potser és que espera, pacient, la teva tornada. Ell, fidel, fa ressonar sobre el mur del passat la teva veu. Tinc la impressió de ser testimoni únic de vells ritus casolans que s´acaben, com la sopa i la carn d´olla feta a cada casa, indestriable i pròpia, de gust inimitable. Res fa pensar en el petit tresor que s´amaga en aquest racó de camí entre el vell cementiri i la vella font.

Ja ni m´enrecordava que jo també el cridava, de petit. Em decideixo a cridar-lo, l´eco, per veure si ell se´n recorda de mi . Qui és més burro, jo o tú ? , li pregunto amb la cantarella pertinent. La resposta és un sol mot, perquè aquest eco és especial, i una mica punyetero, també. I la mare torna a riure, contenta de que encara hi sigui. Ella, que és filla de l´estiu i l´alegria dels seus dies.

( 08-08-10, a la tarda )

4 comentaris:

Macondo ha dit...

ECO...EEECOOO...

neus ha dit...

per molts anys!

anys!

:)

PS ha dit...

Com dieu la Pilar i tu a vegades:somric. I ho faig amb una enveja tendra i inofensiva, com aquella que tenen ( o tenien) els nens quan els passes un caramel pel davant.

Estranger ha dit...

CO.- Diu l´eco - és especial, ja ho he explicat.- Però se sent bé, eh què si ?

-----------------------------------
En vida teva!

Teva!

;)

-----------------------------------

Ara m´he posat trist, amb la tristesa de quan vam baixar les escales del vell cementiri per anar a resar un parenostre a la tomba dels avis.

De totes formes...( somric ).

-----------------------------------