Capvespres

Malgrat la xafogor segueix fent el seu rumb, les orenetes l´han emprès deixant buits els seus nius. No deu ser per un tema de temperatura, més aviat, penso, deu ser per mirar de tenir un vol apacible al sud . Potser, pensant- ho bé, deu ser que les cries ja han finalitzat el seu aprenentatge paralel.lament al desenvolupament del seu aerodinamisme corpori : els cossos petits han agafat velocitats de vertígen i sense voler-ho, com aquell ànec convertit en cigne, s´hauran trobat que aquest minúscul racó de món se´ls ha fet massa petit, que el volar per iguals dreturers és, finalment, un pèl avorrit. Serà el cel, segurament : l´han vist vast i inabastable.

Els capvespres, naturalment, han perdut interès sense veure venir un vol rasant arran de camí, una fletxa negre de front clar; l´imperceptible i lleuger inclinar d´ales, l´ estrabada de vent a les orelles; la ulterior i  plàcida penitència, girant la vista cap a elles, per no saber volar. Encara, més aviat del que em pensava, ara me n´adono : el mateix capvespre s´esmuny sense remei, com qui tanca una frontera entre dues terres. El sol defuig el seu propi vertígen i cada cop més, decau rera els turons seguint les pautes dels ulls que ja se´l miren. Minuts, segons...adéus.

Problemes d´un aprenent de pagès

Ahir va fer una tormenta i acte seguit, el vent va bufar com feia díes que no bufava, i els núvols volaven, literalment, pel cel. Cap al tard vaig baixar a l´hort, i em vaig trobar amb les tomaqueres caigudes amb tot l´encanyissat. Les tomaqueres, cuidades durant dos mesos, netejades, regades, lligades amb tot el goig que fan...pel terra. L´espai obert, el pes i la inexperiència arrogant del qui es creu pagès de tota la vida perquè la cosa anava vent en popa i cada dia sopava verd, les causes. Es feia fosc, vaig aixecar-les totes altre cop, les vaig reforçar, però la terra tova i l´aire que no parava – Eol em feia la punyeta – i les feia tornar a caure, i cada cop s´enredaven més i tot es feia més difícil. Em sentia impotent.Així va passar una hora, i dues, jo agafant l´encanyissat impotent – ja ho he dit, això abans - mentre una posta de sol, espaterrant de núvols vermells, feia morir el dia. Fosc, cansat, vaig decidir separar-les i lligar-les en grups de quatre tant bé com vaig poder. Just al acabar la feina, quan no sabia valorar la magnitud de la tragèdia perquè ja era negre nit, just llavors, el vent va parar, en sèc. La mare del Tano... només que les hagués aguantat i no hagués començat a deslligar i entortolligar-ho tot. Vaig anar- me´n cansat, els dits ennegrits de terra i una olor de tomàquet que encara no m´ha marxat avui.

Dissabte, 8.00 del matí. El dia es lleva radiant, fresc, molt fresc. Pau i serenor, sembla el primer dia de la història. No hi ha trànsit, la gent dorm, el sol inicia una nova roda aliè als meus problemes hortícoles. De fet, sóc aliè a aquests problemes també. Penso que podria escriure alguna cosa sobre aquests primers instants d´un matí de finals d´estiu, mentre el sol descriu llums i ombres sobre els turons i mig poble dorm la mona de la primera nit de Festa Major. A l´hort no hi toca el sol fins al migdia. Quan arribo m´adono de com exagero les coses, a vegades, fins al punt de dormir inquiet pel destí de quatre tomaqueres ( de merda ). Hi ha feina a fer, ja he rumiat com les posaré: en grups de quatre, i amb una canya al mig. És sorprenent, però queden ben fortes, així. De totes formes, amb tant de moviment, s´han trencat algunes branques, i alguns tomàquets, verds encara, han anat al terra. Tallo, deslligo, refaig els tutors, les pujo amunt. Semblen pantalons de pijama amb la veta fluixa.

Finalment acabo. Respiro alleugerit, són les deu. Com que encara és aviat, aprofito per treure les canyes de les mongeteres, que el pulgó s´ha cruspit pacientment. El remei va arribar, però massa tard. Un cop nèt, cavo la terra, esponjosa, i l´olor entra pels narius mentre un airet fresquet omple la quietud de l´hora. Miro les tomaqueres, les fulles movent-se...l´estructura sembla aguantar bé. Cavo, miro els enciams, les pebroteres, tot tira bé, de primera. Al veí de més amunt em va explicar que a ell les formigues – un tipus de formiga que quan m´ho explicava semblava que em parlés d´algun alien malparit que s´alimentava d´arrels d´enciams – havien acabat amb la seva collita. Espero que no tinguin massa afany d´aventura i vinguin a instal.lar-se a casa meva. Fins ara, amb les meves formigues hi tinc firmat un tractat de pau : jo les deixo fer el seu niu, a un costat de l´hort, amb dret de pas per la terra de les tomaqueres, i elles no em toquen la collita. De moment fan cas. Avui tenen la porta tancada, deuen tenir goteres.

Decideixo, després, anar a buscar pedres de la riera, per tancar la zona dels enciams i els pebrots. De petits, anavem a buscar-ne pel pati, pedres fogueres recordo que eren. La llera ja està sèca, aquí els rius duren hores. És curiosa la fantasia d´un riu el dia després d´uns quants dies de pluja intensa. Se sent, rera casa, com baixa, i el soroll t´acompanya d´una certa irrealitat inequivocament al.liena al món que habites. És com quan neva. La llera m´atrau, feia temps que no hi baixava.La vegetació s´hi ha fet abundant, al costat del que és el cabal. Dos pollancres joves sobresurten de les ginesteres i els esbarzers. Em sorpren, de seguida de ser- hi, de veure una tomaquera, crescuda ben a la vora d´on passa l´aigua quan plou. Una branca és plena de tomaquets petits, de la varietat cherry, una varietat que he plantat a l´hort, just uns metres més amunt. Miro cap amunt, més enllà n´hi ha una altre, i un altre. A l´altre costat, una altre, també amb tomàquets, però aquests de branca. Tots verds, encara. Ningú els ha descobert. Camino una estona i no en trobo més. Estan just davant del tros meu.

De petit, a la riera, quan els horts no eren vallats i la xena baixava al descobert, hi havia tomaqueres per tot al llarg del rajolí verd i d´olors incertes que baixava pel mig d´aquella. És un record viu que mantinc, com el de les pedres fogueres, com anar sobre el capó del cotxe quan tornavem a casa. Veus ? Si haguessis perdut les tomaqueres la feina no hauria estat en va, que penso. Sense voler, he repoblat el paisatge de la meva infància, i això m´ha fet feliç, en un dia clar i fresc de tombants d´Agost. Ara bé, ser aprenent de pagès és una font de maldecaps, però té algunes virtuts : enforteix el cos i t´arma d´una paciència...infinita.

Poètica d´una breu reforma

La pintura ha acabat cedint en bona part de la superfície de la porta, mentre que on encara aguanta, aquella s´ha doblegat formant arrugues d´edat indefinida. Més amunt, una llarga escletxa entre el bastiment i la paret mostra en alguns llocs la totxana ; en d´altres, l´arrebossat forma petits blocs d´equilibri dubtós, esperant el seu torn per anar caient. A sobre i als costats, la paret, enfosquida de taques d´humitat, apedaçada de crostes inflades, nafrades ja on s´asseca la seva sang grisa.

Amb un arrebossat senzill de fer, tapo les ferides més greus. Cal, això si, trobar la mida bona de ciment, sorra i aigua. Hi ha un plaer especial al fer aquesta operació : mentre vas enfonsant la paleta i remous la barreja al cabàs negre t´entra una satisfacció semblant a la del cuiner quan ha lligat una bona salsa, o a la del pastisser a l´ encertar el punt just de cremositat d´una nata montada. L´experiència, com en molts altres camps, esdevé una virtut, i per tant no és fins la segona tongada que no em surt au point. Tapar forats, esquerdes, allisar juntes, sentir el soroll esquerp de la pala sobre la paret sèca...el record d´un paleta tancant un nínxol amb el soroll més silenciós del món. Aquest pensament, dins la quietud de la tarda, sense ser concret ni especialment trist, és recurrent . Aillar aquest soroll em retorna al cementiri.

Després, cal rascar-ho tot. Mentre es rasca, la pintura salta fent el seu primer i darrer vol. Més que volar, planeja, aterrant per totes bandes. Els braços, els cabells, la cara...el propi cos va glassejant-se mica en mica de les fines partícules plàstiques assecades, de la pols de l´arrebossat alliberat. Quedes, al mig de l´estiu, com un petit ninot de neu a punt de fondre´s mentre veus com la paret i la porta, ja nètes, deixen al descobert la visió crua dels anys passats. Aquest moment representa un punt d´inflexió sobre el qual s´assenta una nova visió, un passar pàgina just al moment de destapar el pot de pintura. Com si d´una malaltia es tractés, la pitjor crisi ha estat superada, i l´olor de netedat comença a guanyar al de la pols caiguda.

A partir d´aqui, els sorolls, les olors, canvien. Especialment agradable és el del rodet lliscant per la superfície llisa de la fusta, no només per la esponjositat del mateix, ni per l´impregnació resultant, quasi bé tendre, de la pintura ; també hi té a veure el color escollit per l´ocasió, que no deixa de ser, d´altre banda, el mateix i antic blau celeste empobrit i trist que un dia llunyà va veure somriure l´antiga porta del garatge. I és que la porta sembla tornar a somriure. Tant és així que aquest pensament porta a dibuixar-lo àmpliament, sabent que més tard, aquest romandrà invisible sota el mateix color suau de la darrera capa. Llicències d´artista en un moment d´inspiració al moment d´agafar la brotxa per tapar les juntes allí on no arriba el rodet, emplenar bé els trossos més malmesos i afinar la linea de canvi de colors allí on el blau celeste canvia al blanc trencat i cremós de la paret.

La darrera pinzellada és feta. La brotxa s´endinsa cansada dins el pot buit de pintura, que regalima una estranya felicitat de deure acomplert. Mentre em miro la meva petita obra mestre, penso en Miquelangelo : sense ser pretenciós, i rebaixant l´escala d´u a un mil.lió aproximadament, tinc la vaga sensació de com es devia sentir a l´acabar la Capella Sixtina, o alguna estàtua, com la de Moisès. Diuen que ell, un cop va acabar-la, enfadat, llençà els estris a l´estàtua, mentre cridava : Parla ! . I és que tan sols li feia falta parlar, a aquell tros de marbre moldejat.

Jo, modèstia apart, només n´espero un somriure. Invisible, sé que resta dins ella, malgrat estigui a punt de caure.

 

Illes

El mar fet muntanya. Estanys com petites illes, rossegons d´aigua  deixats un rera l´altre per indicar el camí al món aeri del darrer pigall, aquesta runa coronant l´edifici del darrer pas del caminant. Dalt s´obre el cel a tres-cents seixanta graus, tant blau de pur que és ; a baix, s´encabeix en illes cedides al pas del gel per on transita la vida, agraïda i benigne com el d´un glop d´aigua vessada gola avall.

Dalt de tot, la illa capgira el pensament :  el mar es sol.lidifica, la terra es fa líquida. Qui parla d´ambició ? Si no fos per un dia, si en fossin més - molts més -, la cronologia dels records s´amuntegaria en un desert de roques estellades en dures arestes, en un cementiri de runes perdudes. I la imatge d´estrelles dins l´aigua niuaria en pous sense fons, pendents d´enlairar-se al somni d´una illa blava i tranquil.la. Per això el mar és ple d´illes, unes de més grans, i d´altres de més petites . Unes, d´avistades sensacions; d´altres, de solitàries percepcions.   

Capgirar el pensament, intensificar el record, somiar despert. Aferrar-se a una roca,  mirar el món. I seguir caminant, seguint la veu que et crida, més endavant : " No paris, no paris ". Ens en riurem, és clar, de la manera de veure les coses. L´essència del mateix dia romandrà intacta, perfumant l´Agost passat dels nostres díes.

Per fer estiu

I que Santa Llúcia em conservi la vista...

( segueix )

( 1ª persona )

Més tard el vell ja no hi era.En aquest punt mort el record es torna a esborrar.Només sé que de cop i volta em trobava dins una casa, en una cambra espaiosa, il.luminada pel sol que entrava per un ampli finestrall que servia de talaia a la profunditat d´aquella planície sens fi. Assegut en un ampli i còmode balancí contemplava el camp obert, verd, molt verd. Rera, el granit del que semblava – a mi m´ho va semblar, finalment, des d´aquella nova perspectiva – un inmens rellotge de sol, tot i que desprovist del gnòmon que sens dubte hauria d´estar ubicat dins el forat observat anteriorment, a partir del qual l´Imaziguen havia anat netejant de les males herbes nascudes entre les juntes dels grans blocs de pedra. Rera la pedra, el verd es perdia fins confodre´s amb el blau del cel.

Badava. Pensava en una formiga – si, un altre record perdut – arrastrant un cos mort d´una vespa, sobre un jardí empedrat, un dia de sol i vent.El vent com el que entrava en aquell moment per les finestres mig obertes, un vent de principis de Juny al migdia. Així ho suposava, havia de ser d´un mes de Juny, perquè el vent en aquesta època de l´any és el millor de tots, o ho hauria de ser, sobretot si és al migdia. Si, Juny, sens dubte, vora mitjans d´any, "nel mezzo del cammin di nostra vita" (*).La famosa frase em tornà a la memòria, en forma d´un altre record escolat del qual no en vaig fer cabal, de fet no valia la pena pensar-hi perquè no hi tenia res a fer amb aquella mena de coses. Pensava simplement en aquell vent mentre em balancejava sobre el mimbre i les mans guarnien sense cap mena d´ ànim els extrems rodons de fusta negre. Vaig deixar caure els ulls de cansament, amb una sensació estranya d´alegria guaridora. Llavors tornà la formiga agafant la vespa de cos més gran que el seu, la vespa que el ventet de tant en tant jugava a treure- li de les seves potes insuficientment grosses per agafar tant preuat botí . Quan això passava, la formiga insistía, sempre insistía. Tornava on era, o girava buscant-la, la perseguia fins que s´aturava, la tornava a agafar com podia i seguia el seu camí entremig de les pedres. Ell se la mirava sense intervenir, observava la seva tossuderia : o no era tossuderia ? Potser no podia fer res més que allò, arrossegar i arrossegar el pes del seu institnt per sobreviure. El pes lleuger, dissecat, de la mort. Recordava en què m´havia fet pensar, aquella formiga, en el fet d´estar-la mirant com si jo fos Déu. Vaig tornar a obrir els ulls.

Ella era enfront meu, observant-me.

(*) Dante Aligheri. Primer vers de "La Divina Comèdia" :


     Al bell mig del camí de nostra vida
     vaig retrobar-me en una selva obscura,
     del dreturer vial la passa eixida.


   ( Nel mezzo del cammin di nostra vita / mi retrovai per una selva obscura / chè la diritta via era smarrita - de l´original, trad. de J.M de Sagarra, Quaderns Crema, 2000 - )