" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


21/8/11

Poètica d´una breu reforma

La pintura ha acabat cedint en bona part de la superfície de la porta, mentre que on encara aguanta, aquella s´ha doblegat formant arrugues d´edat indefinida. Més amunt, una llarga escletxa entre el bastiment i la paret mostra en alguns llocs la totxana ; en d´altres, l´arrebossat forma petits blocs d´equilibri dubtós, esperant el seu torn per anar caient. A sobre i als costats, la paret, enfosquida de taques d´humitat, apedaçada de crostes inflades, nafrades ja on s´asseca la seva sang grisa.

Amb un arrebossat senzill de fer, tapo les ferides més greus. Cal, això si, trobar la mida bona de ciment, sorra i aigua. Hi ha un plaer especial al fer aquesta operació : mentre vas enfonsant la paleta i remous la barreja al cabàs negre t´entra una satisfacció semblant a la del cuiner quan ha lligat una bona salsa, o a la del pastisser a l´ encertar el punt just de cremositat d´una nata montada. L´experiència, com en molts altres camps, esdevé una virtut, i per tant no és fins la segona tongada que no em surt au point. Tapar forats, esquerdes, allisar juntes, sentir el soroll esquerp de la pala sobre la paret sèca...el record d´un paleta tancant un nínxol amb el soroll més silenciós del món. Aquest pensament, dins la quietud de la tarda, sense ser concret ni especialment trist, és recurrent . Aillar aquest soroll em retorna al cementiri.

Després, cal rascar-ho tot. Mentre es rasca, la pintura salta fent el seu primer i darrer vol. Més que volar, planeja, aterrant per totes bandes. Els braços, els cabells, la cara...el propi cos va glassejant-se mica en mica de les fines partícules plàstiques assecades, de la pols de l´arrebossat alliberat. Quedes, al mig de l´estiu, com un petit ninot de neu a punt de fondre´s mentre veus com la paret i la porta, ja nètes, deixen al descobert la visió crua dels anys passats. Aquest moment representa un punt d´inflexió sobre el qual s´assenta una nova visió, un passar pàgina just al moment de destapar el pot de pintura. Com si d´una malaltia es tractés, la pitjor crisi ha estat superada, i l´olor de netedat comença a guanyar al de la pols caiguda.

A partir d´aqui, els sorolls, les olors, canvien. Especialment agradable és el del rodet lliscant per la superfície llisa de la fusta, no només per la esponjositat del mateix, ni per l´impregnació resultant, quasi bé tendre, de la pintura ; també hi té a veure el color escollit per l´ocasió, que no deixa de ser, d´altre banda, el mateix i antic blau celeste empobrit i trist que un dia llunyà va veure somriure l´antiga porta del garatge. I és que la porta sembla tornar a somriure. Tant és així que aquest pensament porta a dibuixar-lo àmpliament, sabent que més tard, aquest romandrà invisible sota el mateix color suau de la darrera capa. Llicències d´artista en un moment d´inspiració al moment d´agafar la brotxa per tapar les juntes allí on no arriba el rodet, emplenar bé els trossos més malmesos i afinar la linea de canvi de colors allí on el blau celeste canvia al blanc trencat i cremós de la paret.

La darrera pinzellada és feta. La brotxa s´endinsa cansada dins el pot buit de pintura, que regalima una estranya felicitat de deure acomplert. Mentre em miro la meva petita obra mestre, penso en Miquelangelo : sense ser pretenciós, i rebaixant l´escala d´u a un mil.lió aproximadament, tinc la vaga sensació de com es devia sentir a l´acabar la Capella Sixtina, o alguna estàtua, com la de Moisès. Diuen que ell, un cop va acabar-la, enfadat, llençà els estris a l´estàtua, mentre cridava : Parla ! . I és que tan sols li feia falta parlar, a aquell tros de marbre moldejat.

Jo, modèstia apart, només n´espero un somriure. Invisible, sé que resta dins ella, malgrat estigui a punt de caure.

 

2 comentaris:

PS ha dit...

Ahir al migdia, precisament , mentre feia una beixamel pensava que hi ha maneres i maneres de fer les coses. Em vaig proposar fer-la comme il faut, a poc a poc, a la manera clàssica.
El resultat va ser òptim, ni rastre de grumolls, suau i perfumada al punt exacte de nou moscada, ni més ni menys.No t´haguera servit de ciment ni de pintura.
El millor de tot, però , va ser l´estona que li vaig dedicar, el trobar-li el plaer a una cosa tan quotidiana com fer una salsa.O la poètica, per què no?

Veure´t enfarinat ha de tenir el seu què, Michelangelo.

-----

Autopropagandes culinàries a banda, t´ha sortit un text untuós i finíssim.

Estranger ha dit...

Tranquila, jo faig salses a vegades que anirien molt bé per tapar algun forat, i veure´m enfarinat, doncs mira, com les croquetes - i ja m´estava fregint al sol de la tarda, o sigui que suposo que estva quasi quasi, au point.

Grazie mile, ragazzina.