" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


27/8/11

Problemes d´un aprenent de pagès

Ahir va fer una tormenta i acte seguit, el vent va bufar com feia díes que no bufava, i els núvols volaven, literalment, pel cel. Cap al tard vaig baixar a l´hort, i em vaig trobar amb les tomaqueres caigudes amb tot l´encanyissat. Les tomaqueres, cuidades durant dos mesos, netejades, regades, lligades amb tot el goig que fan...pel terra. L´espai obert, el pes i la inexperiència arrogant del qui es creu pagès de tota la vida perquè la cosa anava vent en popa i cada dia sopava verd, les causes. Es feia fosc, vaig aixecar-les totes altre cop, les vaig reforçar, però la terra tova i l´aire que no parava – Eol em feia la punyeta – i les feia tornar a caure, i cada cop s´enredaven més i tot es feia més difícil. Em sentia impotent.Així va passar una hora, i dues, jo agafant l´encanyissat impotent – ja ho he dit, això abans - mentre una posta de sol, espaterrant de núvols vermells, feia morir el dia. Fosc, cansat, vaig decidir separar-les i lligar-les en grups de quatre tant bé com vaig poder. Just al acabar la feina, quan no sabia valorar la magnitud de la tragèdia perquè ja era negre nit, just llavors, el vent va parar, en sèc. La mare del Tano... només que les hagués aguantat i no hagués començat a deslligar i entortolligar-ho tot. Vaig anar- me´n cansat, els dits ennegrits de terra i una olor de tomàquet que encara no m´ha marxat avui.

Dissabte, 8.00 del matí. El dia es lleva radiant, fresc, molt fresc. Pau i serenor, sembla el primer dia de la història. No hi ha trànsit, la gent dorm, el sol inicia una nova roda aliè als meus problemes hortícoles. De fet, sóc aliè a aquests problemes també. Penso que podria escriure alguna cosa sobre aquests primers instants d´un matí de finals d´estiu, mentre el sol descriu llums i ombres sobre els turons i mig poble dorm la mona de la primera nit de Festa Major. A l´hort no hi toca el sol fins al migdia. Quan arribo m´adono de com exagero les coses, a vegades, fins al punt de dormir inquiet pel destí de quatre tomaqueres ( de merda ). Hi ha feina a fer, ja he rumiat com les posaré: en grups de quatre, i amb una canya al mig. És sorprenent, però queden ben fortes, així. De totes formes, amb tant de moviment, s´han trencat algunes branques, i alguns tomàquets, verds encara, han anat al terra. Tallo, deslligo, refaig els tutors, les pujo amunt. Semblen pantalons de pijama amb la veta fluixa.

Finalment acabo. Respiro alleugerit, són les deu. Com que encara és aviat, aprofito per treure les canyes de les mongeteres, que el pulgó s´ha cruspit pacientment. El remei va arribar, però massa tard. Un cop nèt, cavo la terra, esponjosa, i l´olor entra pels narius mentre un airet fresquet omple la quietud de l´hora. Miro les tomaqueres, les fulles movent-se...l´estructura sembla aguantar bé. Cavo, miro els enciams, les pebroteres, tot tira bé, de primera. Al veí de més amunt em va explicar que a ell les formigues – un tipus de formiga que quan m´ho explicava semblava que em parlés d´algun alien malparit que s´alimentava d´arrels d´enciams – havien acabat amb la seva collita. Espero que no tinguin massa afany d´aventura i vinguin a instal.lar-se a casa meva. Fins ara, amb les meves formigues hi tinc firmat un tractat de pau : jo les deixo fer el seu niu, a un costat de l´hort, amb dret de pas per la terra de les tomaqueres, i elles no em toquen la collita. De moment fan cas. Avui tenen la porta tancada, deuen tenir goteres.

Decideixo, després, anar a buscar pedres de la riera, per tancar la zona dels enciams i els pebrots. De petits, anavem a buscar-ne pel pati, pedres fogueres recordo que eren. La llera ja està sèca, aquí els rius duren hores. És curiosa la fantasia d´un riu el dia després d´uns quants dies de pluja intensa. Se sent, rera casa, com baixa, i el soroll t´acompanya d´una certa irrealitat inequivocament al.liena al món que habites. És com quan neva. La llera m´atrau, feia temps que no hi baixava.La vegetació s´hi ha fet abundant, al costat del que és el cabal. Dos pollancres joves sobresurten de les ginesteres i els esbarzers. Em sorpren, de seguida de ser- hi, de veure una tomaquera, crescuda ben a la vora d´on passa l´aigua quan plou. Una branca és plena de tomaquets petits, de la varietat cherry, una varietat que he plantat a l´hort, just uns metres més amunt. Miro cap amunt, més enllà n´hi ha una altre, i un altre. A l´altre costat, una altre, també amb tomàquets, però aquests de branca. Tots verds, encara. Ningú els ha descobert. Camino una estona i no en trobo més. Estan just davant del tros meu.

De petit, a la riera, quan els horts no eren vallats i la xena baixava al descobert, hi havia tomaqueres per tot al llarg del rajolí verd i d´olors incertes que baixava pel mig d´aquella. És un record viu que mantinc, com el de les pedres fogueres, com anar sobre el capó del cotxe quan tornavem a casa. Veus ? Si haguessis perdut les tomaqueres la feina no hauria estat en va, que penso. Sense voler, he repoblat el paisatge de la meva infància, i això m´ha fet feliç, en un dia clar i fresc de tombants d´Agost. Ara bé, ser aprenent de pagès és una font de maldecaps, però té algunes virtuts : enforteix el cos i t´arma d´una paciència...infinita.

4 comentaris:

Macondo ha dit...

Quin hort més ufanós, malgrat els maldecaps que et produí la tempesta, ja se sap la via de pagès és dura! M'has fet pensar en el meu pare, que tampoc era pagès, però també cultivava un hortet; escolta amb què lligues les tomaqueres? Qué són aquests llacets de color vermell?-ell feia servir fils de cànem- Marededéu les pedretes de la riera, vigila no et deslloriguéssis l'esquena!
On és aquest hortet, perquè el gust d'aquestes hortalisses segur que és únic!

PS ha dit...

Qui avisa no és traidor...;-)

Et vaig llegir ahir a la nit tapant-me el nas amb dos dits com quan a classe ens havíem d´aguantar el riure. No és que me´n foti, no, és que només d´imaginar-te lligant i deslligant les canyes amb la cinta de darrera generació i el símil del pijama em puc imaginar la treballada que vas tenir.
Si et serveix de consol, les meves tomateres estan en fase de letargia. Enfilar-se molt, però algunes ni tan sols han florit; altres han deixat caure les tres flors que sustentàven i una , només una, té un tomacó com un puny.
Desesperant, per una vegada que m´hi poso... sort de les dues primeres cherrys. En fi...un altre any serà, ja en sabrem una mica més. El que cal valorar són les bones estones passades i les olors, això ja no t´ho treu ningú.

Tens un hort molt maco, el que no acabo d´entendre és aquesta parcelació a base de pedres. Només de pensar el que ha de pesar cada una em cruix l´esquena. Ves amb compte no fos que el que t´estalvies anant al mercat no t´ho gastis amb rehabilitacions :-)

neus ha dit...

El pare les lliga d'una manera molt diferent, clar que per aquí el vent no bufa gaire sovint.

Olor de tomàquet, de pluja, de riu sec, de vent... quin ventall tan esplèndid!

Aquí, per alguns, és costum d'anar a veure com baixa carregat d'aigua el torrent d'en Llameca quan ha plogut molt. Sempre fa alegria veure aigua corrent lliurement.

Estranger ha dit...

I tant dura ! Avui estic baldat, però de braços, l´esquena bé. Les tomaqueres les lligo amb una cinta elàstica que ve en rotllo, me la va recomanar el que em ven el planter. Es veu que no apreta tant la tija, i a més, les pots deslligar fàcilment i aprofitar-les després. És lo últim en lligatomaqueres. I tens raó, el gust no té res a veure amb el que estem acostumats. Però porta feina, tot i que si t´agrada, és ben agradable de passar estones treballant-lo.

-----------------------------------

Les pedres ? Bé, és que no m´agrada deixar massa al descobert els enciams, perquè tinc un cau de conills als esbarzers del darrera, i tot i que no se´m mengen res, prefereixo no deixar-los massa a la vista, i de pas, vaig establint parcel.les i també fan bonic. I vaja, m´agrada agafar pedres grosses i maques de tant en tant.És una feina molt primitiva, molt de mascle, saps ? Però pesaven, si que pesaven. Ja pots riure ja, per això ho explico, també.

-----------------------------------

Cadascú les lliga diferent, ho tinc comprovat, segons les quantitats i els llocs on es planten. N´hi ha que fan unes estructures força complicades. N´hi ha que les posen més altes o més baixes...en fi, és tot un món.

Aqui sabem quan ha plogut segons com baixa la riera. És molt ample, i és tot un paratge que molta gent no sap valorar, no ha canviat pràcticament en quaranta anys. A mi em porta molts bons records.