El
príncep Mixkin torna a Petersburg i va a casa d´en Parfen. Fa temps
que no es veuen. En Parfen li confessa que durant aquest temps de
silenci entre ells dos ha generat una gran rancúnia envers ell, però
que amb un quart d´hora d´estar-hi parlant ja se l´aprecia com ho feia abans. Entremig d´aquesta trobada m´adormia ahir a la nit, pensant en les conseqüències dels silencis perllongats, en com el
distanciament porta a la rancúnia sense sentit o a la indiferència
més absoluta. Dostoievski és un mestre explicant aquesta mena de
coses, i “L´idiota” està resultant ser una delícia de
llegir. Rellegueixo aquesta història sense recordar res de la
primera lectura feta, fa uns quants anys. M´adono del silenci perllongat que hi
havia entre el llibre i jo. El meu record era vague, la d´haver
llegit un llibre avorrit, amb una història de la qual ho havia
oblidat tot. Veient la data de la compra – 26/01/99 – em pregunto
com deuria ser jo per avorrir un llibre així. I el record, en els
paràmetres de la meva vida, és el record d´una època, mai d´un
any, d´un mes, d´un dia en concret. A la meva vida no tinc moments
estelars, no tinc sinó el pas dels anys i els canvis acumulant-se
com un pòsit dins el cervell, creant èpoques on puc definir a grans
trets com anava tot.
Els
records, els bons i els dolents, es concentren en punts lluminosos
breus, i aquests s´assemblen en la seva concepció segons l´època
viscuda. Aquests punts lluminosos lliguen aquests anys plens de
moments intrascendents, silenciosos de records. Sense aquells potser
només hi haura indiferència, o rancúnia com la del Parfen.
Revisito la meva tirallonga lluminosa, de llums febles com estrelles
llunyanes, retrobant veus conegudes. El que abans no m´interessava
ara m´agrada, el que abans no m´agradava ara m´interessa, el que
no entenia comença a prendre forma. Retrobo un llibre explicant-me
la vida d´un home al que tots prenen per idiota.
Avui,
al Viena, he llegit un aforisme en un diari . Més o menys anava així
: “ Tot el que és vertical, acaba en runes “. Retornant
al vespre abans, quan lo del Parfen i el príncep Mixkin, fent una
comparació subtil amb la vida, la pròpia, no sé si per sort o per
desgràcia – encara no ho he esbrinat del tot - : no sé, jo no
n´he sabut mai de fer gratacels, he pensat...
I és clar, el príncep no és un príncep de veritat. No ho solen ser mai, tot i semblar idiotes.
2 comentaris:
Tot és als llibres, fins i tot els records amagats, als quals saccedeix ajudats pel silenci.
Jo no crec que els silencis estableixin distàncies. Aquestes es produeixen per no saber silenciar-los.
Em va agradar l'idiota quan el vaig llegir; no tant com "Memoria de la casa de los muertos" de Dostoievski...Això és l'única cosa que recordo, tot esperant rellegir-los.
A vegades si, de manera inconscient potser, però distancien. Per sort hi ha la percepció, la coneixença, l´estima, que rescabala moltes distàncies.
Jo recordo molt especialment "Crim i càstig", la recordo sense haver-la de tornar a llegir. Te la recomano. I m´apunto l´altre que menciones.
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada