Relectura

El príncep Mixkin torna a Petersburg i va a casa d´en Parfen. Fa temps que no es veuen. En Parfen li confessa que durant aquest temps de silenci entre ells dos ha generat una gran rancúnia envers ell, però que amb un quart d´hora d´estar-hi parlant  ja se l´aprecia  com ho feia abans. Entremig d´aquesta trobada m´adormia ahir a la nit, pensant en les conseqüències dels silencis perllongats, en com el distanciament porta a la rancúnia sense sentit o a la indiferència més absoluta. Dostoievski és un mestre explicant aquesta mena de coses, i “L´idiota” està resultant ser una delícia de llegir. Rellegueixo aquesta història sense recordar res de la primera lectura feta, fa uns quants anys. M´adono del silenci perllongat que hi havia entre el llibre i jo. El meu record era vague, la d´haver llegit un llibre avorrit, amb una història de la qual ho havia oblidat tot. Veient la data de la compra – 26/01/99 – em pregunto com deuria ser jo per avorrir un llibre així. I el record, en els paràmetres de la meva vida, és el record d´una època, mai d´un any, d´un mes, d´un dia en concret. A la meva vida no tinc moments estelars, no tinc sinó el pas dels anys i els canvis acumulant-se com un pòsit dins el cervell, creant èpoques on puc definir a grans trets com anava tot.

Els records, els bons i els dolents, es concentren en punts lluminosos breus, i aquests s´assemblen en la seva concepció segons l´època viscuda. Aquests punts lluminosos lliguen aquests anys plens de moments intrascendents, silenciosos de records. Sense aquells potser només hi haura indiferència, o rancúnia com la del Parfen. Revisito la meva tirallonga lluminosa, de llums febles com estrelles llunyanes, retrobant veus conegudes. El que abans no m´interessava ara m´agrada, el que abans no m´agradava ara m´interessa, el que no entenia comença a prendre forma. Retrobo un llibre explicant-me la vida d´un home al que tots prenen per idiota.

Avui, al Viena, he llegit un aforisme en un diari . Més o menys anava així : “ Tot el que és vertical, acaba en runes “. Retornant al vespre abans, quan lo del Parfen i el príncep Mixkin, fent una comparació subtil amb la vida, la pròpia, no sé si per sort o per desgràcia – encara no ho he esbrinat del tot - : no sé, jo no n´he sabut  mai  de fer gratacels, he pensat...

I és clar, el príncep no és un príncep de veritat. No ho solen ser mai, tot i semblar idiotes.