Radiografia

Dissabte a la tarda. El sol cau amb certa justícia, amb la certitud de trencar la suor a poc que es treballa una estona . Es trenca amb gotes que davallen sobre el front sec, s´arriben al nas o a les papelles. Una suor nèta, cristalitzant sobre els braços i les cames, amarant-se a la samarreta sobre el pit i l´esquena. Les carbassoneres queden calçades amb un bon tou de terra, els recs netejats perquè la terra espongeixi bé l´aigua. Només cal regar.

Un llamp descarrega, on el cel és més enblanquinat,més calmós, al lluny, al nord. Per on navega el sol, en canvi, s´hi ha dibuixat una negritud d´ombres, corrent indecises. A sobre el cap, bassetes a la vora del cel blau. La mirada es perd en els llamps, ben definits, estranys sota aquest cel de lletositats blanques.Són llamps com els que porta Zeus a les mans, radiografies sobtades dels ossos de les tempestes.

És estiu , fa calor.Els trons remugen com l´avenç de la cavalleria. No hi ha espetecs, hi ha només una remor de fons que fa alçar el cap del cos que va fent temps, aixant la terra. Una remor que fa fonedisses formigues i orenetes i esvalota les ales dels colomins sobre els arbres de més amunt. La vista, cada cop que s´alça, albira cels ben diferents, tots propers. Ara la blancor ja ha desaparegut i en formació, nùvols baixos i plomissos prenen el nord, avançant de front, amb els flancs coberts de més nuvolades vingudes amb una sobtada ventolera. Al sud, el cel és blau, tant llunyà com ho són uns quants minuts en una tarda d´estiu en una platja solitària. A ponent, el sol, eixint de testimoni ( és estiu ).

I comença a ploure, mentre un ciclista baixa solcant atemorit la pols del camí. Plou primer amb quatre gotes i després amb unes quantes més. La suor es refreda i el cos es mulla mentre es tanca la porta. Les gotes bombardegen el camí, els cabells regalimen, el sol il.lumina la cortina que es travessa. Les bruixes segur que es pentinen. I no cal regar.

Després, a la nit, fa fred. Entre dos pins, remor de vent encara, i una resta de núvols emblanquinats per la lluna, acabant-se de fer, fanalejant la nit. Rera seva, el firmament té un punt de profunditat inebastable, un pòsit d´apocalipsi, de segon terme ple d´infinitud negre. La petitesa d´un mateix augmenta per moments, la llunyania s´esten molt lluny, com dos segons dins un minut. La calma, després de la tempesta, sota una veu de dona, adormint el pensament. Mil.lions de gotes, xocant entre si.