Ja
canta ( per fi ) el rossinyol vetllant la nit, amb aquesta lluna
acompanyant-la.Escoltant-lo refilar, el silenci pren qualitat i es
manté com em pensava que ja no existia, com als anys passats. Però
aguanta, i l´ai del cor queda baldat en successives onades baixant
una tensió que com un soroll persistent, ignorava dins meu. Patia .
La
primavera madura, fruit de moltes primaveres. La de les abelles, a
sota un gran cirerer. La de les roses vaticinant diades. La de la
carxofa, perfecte i olorosa. La de la pluja a mitja tarda i la de la
terra molla. La dels peus movent-se al ritme d´una nova cançó de
la Joana Serrat. La de les veus familiars assegudes al pati. La de
l´aire, ara fresc a l´ombra, a la matinada, canviant a càl.lid
quan cau a plom a nouranta graus del meu centre de gravetat, fent-me
arremengar les mànigues encara llargues del final dels freds. N´hi
ha més, vestides de ferro colat. Avui, al final dels graons, la
figuera ombrejava ja el meu tros de camí, i era, amb seguretat,
l´arbre més bell de tota la terra...que trepitjava, com ho va
ser-ho l´ametller, la mimosa, el cirerer.
4 comentaris:
Avui necessitava llegir un escrit com aquest, que em fes adonar que la primavera, malgrat tot, batega a fora i convida a respirar aire net.
Em venen ganes d' anar a trobar arbres.
Ah, i m' agrada,la Joana Serrat. ja fa una mica que la tinc localitzada.
Si, batega amb força. Tot just es va situant, ara, o sigui que encara en tens molta per gaudir.
Així ho espero.
Que bonic...
Si que ho és, de bonica.
Publica un comentari a l'entrada