Tenia
als llavis un polsim de brillantor com de crema de cacau, una
brillantor que feia fixar-t´hi quan la miraves. Els llavis eren
lleugerament molsuts, sobretot l´inferior, carnós de subtil
mossegada . Ell mai havia besat uns llavis com aquells i certament
era impossible imaginar-ne el tacte, tot i que la visió de la besada
emergia breu i intensa com si algú encengués un llum i després
l´apagués quasi bé de inmediat. Aquella brillantor representava una
quimera, un senyal perdut, un miratge de dolça amargor. Una petita
metàfora de solitud. La seva, és clar.
Un
parell de passades lleugeres de dit sobre aquells llavis ; una
lleugera mirada de vist i plau al retrovisor del cotxe ; el foulard
blanc, se´l treuria poc després de saludar-lo; la camisa...si, la deixaria un botó
més oberta; els cabells, recollits en una trena curta fins a la base
del coll, blanc de porcellana. Al sortir del cotxe, es miraria les
botes negres de talons prou alts per estirar el millor del seu cos :
les cames, i més amunt...
-Hola.
Està lliure, aquesta cadira ?- diu assenyalant la que té just al
seu davant.
Ell
aixeca el cap i se la mira. El local és ple a vessar de gent. Fa un
gest afirmatiu. Ella li agraeix amb un altre de cap i l´agafa, i tot
traient-se el foulard blanc, la fa girar i s´asseu a la taula del seu davant amb algú altre mentre somriu sense impaciència.
Ell
segueix escrivint les seves coses. Entra un indi al local, amb tot de
roses dins un cistell. En ven unes quantes i passa pel seu costat.
-¿Rosa
?- li diu amb un somriure de negociant. - 1 euro – afegeix. Ja és
tard, i demà no en farà res, de les que li sobrin.
Ell
li diu que si, que li´n comprarà una. A la taula del davant, ella
gira el cap, mira la ràpida transacció i després es fixa en la
rosa, que ell deixa sobre la taula mentre s´acaba el cafè i va
plegant veles. Després fixa els seus ulls glaucs i petits en ell un
instant, per retornar-los a lloc quan l´indi s´adreça a la seva
pròpia taula.L´home amb qui està segueix parlant per telèfon. Es
mira l´indi i a ella. -No hi ha més remei-, que pensa mentre penja.
Hi ha un altre regateig amistós, però l´indi sap el que es fa i
li ven per tres euros. Ella es mira aquest últim amb complicitat mentre li dóna
la rosa amb el seu somriure fixat sobre les bosses negres dels seus
ulls cansats dins el seu rostre fosc, amable i rodó de pagès del Punjab.
S´aixeca.
A l´altre taula, l´home del telèfon també ho fa, disculpant-se
abans amb ella, mentre surt a fora amb rapidesa. Els dos homes es
troben i un fa com que no veu l´altre. L´altre sabia que ho faria.
Ella no en sap res, de tot això. Es mira la rosa de tres euros i
pensa, decepcionada, que cada any valen menys, les roses de Sant
Jordi. Ell es mira per darrer cop la seva, a sobre la taula. Quan
passa pel costat d´ella, amb el braç dret li toca l´espatlla dreta
mentre s´esmuny cap endevant, desapareixent dins la munió de gent i
taules.
Ella
es gira al notar el contacte i veu la seva rosa – la seva - sobre
la taula. Gira el cap, però ell ja no hi és. Torna la vista a la
rosa . A sota, hi descobreix uns papers, que llegirà més tard, a
casa, estirada al llit, els cabells solts, els llavis amb un deix,
encara, de brillantor, mentre pensarà en com deu ser, potser de
dolça, una subtil mossegada sobre els seus llavis molsuts.
I
tancarà el llum, i somiarà.
4 comentaris:
avui la catosfera es divideix entre llibres i roses, ja veig a quina banda estàs tu
Aquí hi ha un intercanvi de mirades, de roses i d' intencions molt suggeridor. És un conte però podria derivar a més, encara que queda molt ben rematat amb el somni.
Felicitats Y.!
Les roses sempre donen més joc, Pons,en canvi de llibres...que t´he de dir ? De totes formes, n´hi ha tot l´any, de llibres.
Feliç Diada.
Gràcies, L. !
Roses és un substantiu, a més de topònim, molt suggeridor.
Publica un comentari a l'entrada