Roses

Tenia als llavis un polsim de brillantor com de crema de cacau, una brillantor que feia fixar-t´hi quan la miraves. Els llavis eren lleugerament molsuts, sobretot l´inferior, carnós de subtil mossegada . Ell mai havia besat uns llavis com aquells i certament era impossible imaginar-ne el tacte, tot i que la visió de la besada emergia breu i intensa com si algú encengués un llum i després l´apagués quasi bé de inmediat. Aquella brillantor representava una quimera, un senyal perdut, un miratge de dolça amargor. Una petita metàfora de solitud. La seva, és clar.

Un parell de passades lleugeres de dit sobre aquells llavis ; una lleugera mirada de vist i plau al retrovisor del cotxe ; el foulard blanc, se´l treuria poc després de saludar-lo; la camisa...si, la deixaria un botó més oberta; els cabells, recollits en una trena curta fins a la base del coll, blanc de porcellana. Al sortir del cotxe, es miraria les botes negres de talons prou alts per estirar el millor del seu cos : les cames, i més amunt...

-Hola. Està lliure, aquesta cadira ?- diu assenyalant la que té just al seu davant.

Ell aixeca el cap i se la mira. El local és ple a vessar de gent. Fa un gest afirmatiu. Ella li agraeix amb un altre de cap i l´agafa, i tot traient-se el foulard blanc, la fa girar i s´asseu a la taula del seu davant amb algú altre mentre somriu sense impaciència.

Ell segueix escrivint les seves coses. Entra un indi al local, amb tot de roses dins un cistell. En ven unes quantes i passa pel seu costat.

-¿Rosa ?- li diu amb un somriure de negociant. - 1 euro – afegeix. Ja és tard, i demà no en farà res, de les que li sobrin.

Ell li diu que si, que li´n comprarà una. A la taula del davant, ella gira el cap, mira la ràpida transacció i després es fixa en la rosa, que ell deixa sobre la taula mentre s´acaba el cafè i va plegant veles. Després fixa els seus ulls glaucs i petits en ell un instant, per retornar-los a lloc quan l´indi s´adreça a la seva pròpia taula.L´home amb qui està segueix parlant per telèfon. Es mira l´indi i a ella. -No hi ha més remei-, que pensa mentre penja. Hi ha un altre regateig amistós, però l´indi sap el que es fa i li ven per tres euros. Ella es mira aquest últim amb complicitat mentre li dóna la rosa amb el seu somriure fixat sobre les bosses negres dels seus ulls cansats dins el seu rostre fosc, amable i rodó  de pagès del Punjab.

S´aixeca. A l´altre taula, l´home del telèfon també ho fa, disculpant-se abans amb ella, mentre surt a fora amb rapidesa. Els dos homes es troben i un fa com que no veu l´altre. L´altre sabia que ho faria. Ella no en sap res, de tot això. Es mira la rosa de tres euros i pensa, decepcionada, que cada any valen menys, les roses de Sant Jordi. Ell es mira per darrer cop la seva, a sobre la taula. Quan passa pel costat d´ella, amb el braç dret li toca l´espatlla dreta mentre s´esmuny cap endevant, desapareixent dins la munió de gent i taules.

Ella es gira al notar el contacte i veu la seva rosa – la seva - sobre la taula. Gira el cap, però ell ja no hi és. Torna la vista a la rosa . A sota, hi descobreix uns papers, que llegirà més tard, a casa, estirada al llit, els cabells solts, els llavis amb un deix, encara, de brillantor, mentre pensarà en com deu ser, potser de dolça, una subtil mossegada sobre els seus llavis molsuts.

I tancarà el llum, i somiarà.