Ella era...

( continua )

Ella era enfront meu, observant-me. La Cristina, vull dir. Li sabia encara el nom perquè hi ha noms que no s´obliden, noms infantats en comisures de llavis riallers,noms que no es desfan. Era ella, sens dubte, els cabells trenats eren ben seus, com les mans, ben formades, que feien aquella lletra forta, elèctrica, doblegada cap un costat...era així la seva lletra; el cos adobat de pessigolles rialleres, sorgint del jonc dels seus ossos directe als  llavis. I què dir dels seus llavis ? No existia un record clar per uns llavis com aquells, passava com amb el nom, s´havien quedat impresos en un racó de la meva ment com si d´alguna manera, haguessin besat una part de la matèria gris del cervell, allí on mai havia tornat a recuperar res del que ja havia perdut. Somniava, sens dubte, però ara amb els ulls oberts : en aquell migdia etern d´estiu el sol no es movia pas de lloc, i seguia picant a la planura gris, verda, i ara, imantada sobre la imatge de la Cristina, ella i la seva rialla argentina davant meu i el finestrall obert de bat a bat.

S´apropava al balancí on jo m´estava quiet, les mans aferrades a la fusta negre, els ulls fixos al seu rostre. Vaig notar les seves mans sobre les meves, tèbies de sol. Es va ajupir i la seva mirada tendra de llavors em murmurà unes paraules sense jo sentir-les de viva veu :

-No és el record de mi qui et fa veure´m ara, Jean-Luc. No és la meva rialla, ni la meva veu. No és res d´això. No t´ho havia dit mai, que m´agradaves ? Encara penso en tú, de vegades...-

Les trenes se li van desfer, amb la lleugera brisa que el vent , inalterable, portava de l´horitzó albirat encara en la llunyania. Els cabells caigueren sobre la seva espatlla, sobre la brusa blanca. El seu rostre era bru d´estiu, les pestanyes s´inclinaren sobre meu. Breument, els seus llavis fregaren els meus, i després s´endinsaren en aquella eternitat convertida en carícia. Jo li mirava els seus ulls tancats aprop meu, notava l´escalfor d´aquell rostre sobre el meu. Si al final s´havia d´acabar, jo ja no ho sabia. La tirania dels rellotges no tenia raó de ser, no calia respirar, ni parlar, no calia res més d´espera, perquè aquesta s´havia esfondrat al mateix punt del meu oblit..

Al final, obrí els ulls. I vaig sentir la seva veu, l´unica cosa que per estranya que fos, no li recordava.

-Saps què és ? - Potser era l´alè de la Cristina qui m´ho preguntà. Ara els iris es van enfrontar, a pocs mil.límetres uns dels altres. La constància d´aquest fet perdurava en aquell racó de la ment closa fins llavors .És curiós de pensar que després canviarien per no tornar més, sinó fos per la memòria, pròdiga a mantenir inalterable el pas del temps. L´etern és sempre dins nostre, i aquesta qualitat ens fa estranys al món on vivim.Però la meva realitat era una altre, allí el gnòmon de les hores havia caigut com un vell tòtem prehistòric.

Ella em mirava.No em va costar massa donar-li contesta :

-El petó que mai em vas donar -vaig dir-li.

Tornà a somriure amb els ulls, com havia fet sempre, i després d´això només recordo el so del mar trencant esculls, darrera meu. I ella, que ja no hi era.

( Agraïments : )