Demà fa anys que va morir el pare.
No me’n recordava fins que la M. m’ho ha dit. M’ha sorprès el fet tot i que
suposo que és, d’alguna manera, normal.
De seguida he pensat en el fet de fer-se gran, imperceptiblement en el
dia a dia però d’una manera evident al fer números, com avui. El dia del seu
enterrament vaig veure volant un esparver damunt el cementiri, que és un fet
poc comú. Vaig tenir la sensació, potser la voluntat, de que fos, d’alguna
manera, el seu esperit mostrant-se abans de partir, qui sap on. En aquell moment que vaig aixecar els ulls només se sentia
la feina dels paletes posant la làpida al nínxol. Cada dia, quan torno i vaig a
la feina, passo pel costat del cementiri ; la majoria de vegades no hi penso,
en ell, però alguna vegada sí. Llavors el saludo, i em somriu.
A la Cerdanya n’hi ha molts d’esparvers.
Aquest estiu, a l’arribar, un camp n'era ple, vora Caldegas. Al passar pel costat amb el cotxe, van anar alçant tots el vol, i va ser una cosa digne de veure. Em vaig
passar dies mirant de caçar-ne un al vol, de manera nítida i clara, una d’aquelles
fotografies com les que veig al Flickr tant sovint, un primer pla d’una àliga
amb tota l’esplendor del desplegar d’ales, el rostre noble d’ulls grossos i
inescrutables, sotjant l’horitzó.
No ho vaig aconseguir, el més
aproximat va ser un reguitzell d’orenetes i un pardal, que anava saltironejant
damunt un sostre i que vaig immortalitzar a l’aixecar ell el seu modest vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada