Autodefensa

Aquest vespre plou a batzegades. De nit, la pluja és d´oïda, i la d´avui arriba als timpans tot travessant encluses i martells despertant-me d´un cert vagareig proper a la vigilia, quan els pensaments no són endreçats ni especialment reveladors. He pensat, tot d´una, d´escriure alguna cosa sobre aquests dos fets, de com la pluja escoltada com si d´ un despertador es tractés, em fa adonar-me de la manca d´ella mateixa, del seu martellejar suaument intens sobre les pedres de fora, quan s´atura. Llavors ve el pensament, martellejat igualment sobre el timpà del silenci nocturn, d´una conversa amb algú que ja ha marxat, que potser tornarà aviat o potser trigarà a fer-ho ; una conversa trencada pel pas capriciós dels núvols. La nit es fa agradable, i el pas d´algun cotxe tardà sobre els bassals del carrer porta a no sé ben bé què que ha estat interromput, i el fet de no saber-ho expressar o potser de no voler aprofundir més, sense ser insatisfacció, sense ser desig, sense ser res d´especialment remarcable sinó la suma del recurrent passant a tota velocitat sense ànim d´aturar-se – el subconscient no aflora el suficient per superar els seus ( i meus ) mecanismes naturals d´autodefensa -, només fan que esperi l´arribada d´una altre tongada de pluja suaument intensa quan el cos descansi dins el llit, i em pogui remoure dins els llençols com qui escolta una mainadera bressolant un dolç somni. És per això, segurament, que deixo la finestra mig oberta.

Senhanca

Així com cell qui en lo somni es delita 

e son delit de foll pensament ve, 

ne pren a mi, que el temps passat me té 

l’imaginar, que altre bé no hi habita. 

( Ausiàs March )

(…) E havent esdevengut la tarda, vareig partir vers l´abadia de Senhanca, car a Gordes no se´m fou permesa l´entrada, per paüra de la pesta. Lo caminada fou asalta, pur delit ; lo bon Déu guarí mon ànima ujada : lo seu perfum emplenava l´aire denant lo meu pas . E vareig topar ab una dolça femna, de roba malva, sojorn oblidat de mos matinades. Sons llavis d´aurora aigüa m´oferiren per boure. Ensems regava mon pelegrinatge, aqueix llaüt meu lleixava notes lloant lo deix de son somriure. Lo gatge fou bon guiatge, e ab lo meua sol.litud, los aucells mo feren companyonia davallant endins lo bosc d´ilcines, e tard ja, vareig albirar més camps blaus, e les peres, de mon présa estatja . “ (...)

Anònim / L´estranger ( s.XI- XIV ? )

Esboços de Provence ( III )

Saint Rémy de Provence : vinyes i gira-sols, abans d´arribar-hi. El poble, una postaleta dels petits pobles de la France, amb carrerons respirant història sense grans històries per explicar, amb cases mantenint el seu ordre arquitectònic de façanes mig brutes ( potser mig netes ) poblades de porticons blau cel. Un vell rètol d´un cafè ( el Courbier ), una paret emparrada, uns tagliatelli a la carbonara. I en un pati ombrejat de plataners, la merla de Juliol, botant sobre la grava. 

De nit, una petita obra de teatre al carrer : Frederic Mistral, voltat d´amables danses folklòriques, amb nimfes desapareixent i apareixent sota les porxades de l´Hotel de ville. Un premi Nobel d´una antiga llengua desapareguda, una figura reclamada encara, poc reconeguda. Si la reconeixo és més per algun nom de carrer de casa nostra. Cerco uns versos d´ell, em surten dos de suggeridors :

Ah !, se me sabien entendre !

Ah ! Se me voulien seguí !

Sense saber-ne, el provençal, bonic de llegir.

A l´hotel, em donen la número tretze. Dormo com un soc.

Esboços de Provence ( II )

Cercles. Hipnòtics, un se´ls mira encuriosit, sobretot per aquesta mena de perfecció de les corbes, com només saben fer els amants de l´estilisme més acurat. Tant se val que sigui un camp de lavandes com un de blat, o de girasols o vinyes, o un simple hort ; en tots els casos la mà d´un bon pagès en fa petites obres d´art, tapissos de colors damunt la terra, l´híbrid perfecte de natura i home. Llavors és quan un recorda les seves mans, com les del manobre o les del fuster, i se´n fa creus del portent habilitat en elles, que, com les d´un jove artista de talent, desconeixen la seducció de les lloes futures. La raó és inapreciable : aquests camps sempre han estat cuidats així, de pares a fills, i el sentit de la bellesa només pot arrelar en el moment de marxar. A tot arreu passa el mateix, i la paraula desarralament prové de totes aquestes coses.

*****

El camí és una randonnée, una altre mena de cercle per sobre, i per sota, de dos blaus ben diferents. Un mezzo per on viatja el perfum d´un i els petits somnis de l´altre. Essent dilluns, està poc transitat. Hi ha pocs dilluns d´aquesta mena. M´assec : unes bales de palla, tornejades de llum, em fan aturar. El groc, el blau, el vermell de les paparoles, la ginesta florida, el brunzit de les abelles...trobo a faltar el riu ; el Roine passa per l´altre costat dels turons, més a l´oest, per sota el pont d´Avignon , on la gent balla en cercles, segons diu l´antiga cançó infantil.

*****

En aquesta època de l´any, els colors s´ho empassen tot. El paisatge és com un préssec a punt de mossegada. I jo sempre tinc gana.

Uns moments...pel mar

És aquí on em retrobo amb el mar, ni que sigui uns instants, havent dinat d´un bon plat de moules que feia temps que no provava. Davant el blau d´aquesta curiosa platja és com si fos dins un quadre : la línia de l´horitzó...abans però, o ara, o sempre, el cel, les aigües tranquil.les, l´escuma blanca trencant la sorra...la platja queda més enllà – d´aquí la idea del quadre -perquè per davant dels meus ulls asseguts al sol, uns cinquanta metres enfonsant la sorra tan sols un parell de pams sota l´aigua. Les restes d´una tempesta ? No ho sabria dir. Em ve al cap algun haikú de naufragis a la sorra, llegit fa força temps. I l´Otis Redding, redescobert fa poc temps.

El que si hi ha és una passarel.la de plàstic enfonsada en aquest tram marítim per on els banyistes fan via cap a la sorra, un camí rectilini a la península – o braç de sorra, o una illa si fos dins el quadre - ; una mena de drecera cap on juguen els infants, un camí cap a l´ànima del sol, del bon temps, de l´estiu.

Saint Pierre sur mer, a cinc de Juliol 

Esboços de Provence ( I )

Aficionats a la pintura despleguen els seus estris sota uns cirerers. Americans, buscant Van Gogh per uns díes. Enfront seu, un gran camp conreat de lavanda. El paisatge s´exten més enllà marcadament acolorit per les espigues d´entonats blaus, quasi bé diria que liles, tan característic d´aquesta regió de la Provença. Davalla, des d´aquest punt un pèl més elevat, cap al perfum del més de Juliol del camí fet, voltant mil-i-un contrastos en aquest dia de nuvolades i llum intermitent.

Aficionat com ells trec jo també els meus estris, amagats en algun punt del record. La fortuna d´aquest petit viatge em permet retrobar la ploma i el quadern, i mirar d´escriure quatre ratlles de vida viscuda enmig d´una altre que em sembla ara llunyana, sinó fos pel record, sempre amatent, d´una ginesta florida, d´un bon vi, d´una rialla propera. Aficionat com ells, miro de pintar un record, fugitiu, per  quan faci falta.

Sault, a sis de Juliol