La
lluna rera un núvol de tempesta, blanquejant un relleu de sol a les
seves vores. Sense veure-la, és tot un espectacle d´apacible
nocturnitat, ara que els llamps davallen al fons de llevant i a
ponent, estrelles tornen a vagar amb la rutilància distant de la
seva llum puntada com si fos un brodat -una estrella, potser ? - de
ganxet acabat d´enllestir. Un gat poruc de carrer em frega les
cames, i miola. I per aquesta nit, potser una cançó més, i una
frase, de les que mai sabré escriure :
Pasó
el tiempo con alas de color de rosa, y en el iba el destino con las
suyas oscuras.
A.Stifter,
“Brigitta” (1847 )
4 comentaris:
Deliciós apunt, frase inclosa.
Ben retrobada per aquí, Novesflors.
Un plaer.
Dic el mateix que Novesflors.
Estic llegint un llibre en què una constant des de la primera pàgina fins al final es "la llum de les estrelles", sense ser-ne el fil argumental. M' ha semblat que aquest fragment era una continuació i mira que et parlo d'una novel·lassa
:-)
( Espera que desplego la meva cua de paó...ara, així ja està bé :)
És que escric molt bé, però això ho sabem només tú i jo.
Bona nit.
Publica un comentari a l'entrada