A l´ascensor, amb tres persones grans, força grans. Convidat de pedra, vetllo la història, com el guardià aquell. L´ascensor que baixa, entaforat al bloc de pisos, enmig del barri ; d´un barri i d´una ciutat. Per extensió, un país i un continent, per ficar-lo en un planeta rodó voleiant dins una galàxia. Diminuta galàxia, potser tant petita com un ascensor.
Planta baixa. Sortim a l´exterior. Miro el cel. Ells no. De memòria, encara en tenen molta. I xerrera, la que vulguis.
D´aquella
terrible ventada en queden les branques esqueixades, escampades pel
terra, de l´arbre sobre el que tenia menys notícia del pati. Per a
mi, des dels temps de l´avi, aquell arbre era l´arbre dels
dimonis. Les branques eren curulles dels petits fruits ovalats –
els dimonis – els quals eren utilitzats com a arma per fer punteria
a qualsevol cosa o persona, un joc entre molts d´aquells jocs ja
passats a la història; un joc dels d´abans, que diria una persona
gran. L´arbre no té un gran atractiu físic, potser perquè les
branques baixes han anat desapareixent a mesura que ha anat creixent,
quedant el seu tronc visible, un tronc robust d´escorça
trencadissa, argentada sobre una base marronosa. Vist habitualment,
lleig.
Finalment, avui, he pogut podar-les i serrar-les, per tot seguit tancar-les
dins bosses de jardiner. D´aquestes restes me n´he quedat algunes,
un parell o tres dels tronquets més gruixuts, i alguna escapçada
sobrant, d´un color verd clar, tirant a blau. Amb trossos de soca
d´arbres que el meu pare guardava d´altres anys, encabat, m´he
decidit a fer el pessebre. Fa molts anys que no en feia. Aquest any
quasi m´hi he vist abocat. El pessebre sempre s´ha fet al pati,
sota el petit grèvol arran l´alt xiprer – una relíquia igual que
els jocs, d´uns altres temps- vora la reixa que tanca la casa. L´he
fet sense presses, mentre la nit s´anava menjant abans d´hora la
tarda, i notava el fred, particularment al nas. No tenia masses
elements, per lo que ha estat fàcil, i tot ha anat encaixant com qui
fa un puzle, sense cap mena d´instrucció, com si ho hagués fet tota la vida, que ja comença a ser molta. Com el famós tic dels enamorats, aquell
reconeixement implícit d´alguna cosa ja coneguda i familiar en
l´ésser estimat. Em reconec un apropament al que se suposa ha de
ser el Nadal, un apropament que per naturalesa es rebutja, un cop
adult, per un sistema d´adults al qual intento resistir-m´hi, any
rera any, ni que sigui durant uns dies. Finalment, he col.locat les
figuretes , la darrera dels quals l´àngel, el qual he hagut
d´apunyalar una mica per l´esquena perquè se m´aguantés sobre el bigam principal de la cova. I el focus, per il.luminar-lo quan es
faci fosc.
Més
tard, encuriosit i una mica avergonyit per la manca de coneixement,
he anat a cercar el nom de l´arbre. L´arbre no és cap raresa, tot
i que avui en dia no és un dels més apreciats en jardineria. Es
tracta d´un xiprer d´Arizona (cupressus arizonica ), dit
altrament xiprer glauc o xiprer blau. El nom m´ha agradat, com el de
les seves branques, decorant el pessebre. Tenir un arbre del color
del cel no està pas tant malament, he pensat, malgrat àngels (
apunyalats i per l´esquena ) i dimonis sense cap feina per fer.
I aprofitant l´avinentesa, el desig - pel qui va passant arran la porta del meu jardí - d´un Bon Nadal .
( aqui un petit recull d´algunes notes d´aquest 2014 , oblidades pels racons d´una llibreta )
En un dia en què has fet moltes coses, pots sentir-te ben satisfet d´haver-les fet o bé sentir-te terriblement cansat quan algú te´n demana una de més. La diferència pot dependre només d´això.
Fer cara de porter golejat després d´un partit.
En Biel es feia els entrepans segons intuïa la duresa del dia. Avui se l´havia fet gran, força gran.
" Amigo, las cosas que se hacen bien, salen regular ".
La tirita es pot arrencar de dues maneres : de cop o a poc a poc.
Diverses coses del revés : una matrícula aixafada vora la carretera, el rètol de l´Hotel, el dors de les fulles dels pollancres a contravent. I la torrada, complint les expectatives. Murphy era un enganyapagesos.
Un home escorcollant les escombraries. A la boca, un havà quilomètric. Els bons cigars sembla que es van empobrint cada cop més, com passa amb l´aire que respirem, com passa amb la famosa classe mitjana.
" Me estais puteando, me estais puteando, me estais puteando..." - client putejat.
Quan es saluda algú conegut pel carrer, o bé et diu hola, o bé adéu.
" A vegades, o al final, val més que sobrevisquin les persones als ideals " - llegit en una entrevista a un editor jueu de Croàcia.
El cotxe de policia, baixant per l´avinguda a tota velocitat, amb la sirena posada i saltant-se tots els semàfors en vermell. Els dos lladres que s´ho miren. Els dos lladres pensen tots dos el mateix : "Vet aqui la solució ".
En Santa Claus assegut en un sofà de cara a l´envidriat que dóna al carrer, en un quart pis d´un bloc de pisos d´un barri popular, que vol dir pobre. En samarreta imperi i calçotets, gras com aquell però sense barba, quasi bé sense mirada. No es mou, sembla una figura d´aparador. Un Santa Claus de mentida, degradat com el Santa Claus borratxo que es troba el Jack Lemmon la nit de cap d´any en un bar atapeït on tothom sembla celebrar la seva futura soledat.
Els anuncis enganxats als vidres d´una sucursal bancària : vides paral.leles on tot rutlla, tot funciona, tots els rostres pacifiquen llur pròpia existència plens de salut i alegria de viure, emparats d´un vel quasi celestial de quotidianitat aclaparadora.
Aquesta petita història comença amb el trencament d´un fil d´on penjava una promesa. I s´acaba amb la coneguda promesa feta a la memòria.
Posar-se a dormir és morir-se unes quantes hores.
Es diu Ginés. A vegades, si el seu cap és fora i arriba algun pesat preguntant per ell, contesta que és a un funeral. Si li pregunten si sap quan tornarà, contesta que no ho sap. I si encara insisteixen, afegeix que el seu cap va dins de la caixa.
" Había mucho tráfico, tanto, que el GPS me ha dicho que me tomara una tila ". -un sevillano -
El cuiner : l´italià d´ulls rodons de còmic italià, barba de sindicalista i veu que mira de fer-se entendre. Amb un barret d´home de camping, et mira amb uns ulls esbatanats que fan riure. Mentre mengem les postres, seu a la terrasseta prenent el sol, o pensant, o ves a saber. A la terrasseta del restaurant hi ha un estenedor amb tot de pantalons i camises assecant-se al sol.
" La llibertat existeix només quan no és de ningú " - C.Varela
"Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou : es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d´una il.luminació que els deixarà embogits i exsangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Són així."